EL VOMITORI D'EN ROGER

2011-10-01T09:50:00.000-07:00

UNA VIDA EN UNS QUANTS PARÀGRAFS

(Idea a partir d'una entrada al blog de l'Oriol Galgo, on ell mateix es fa una descripció de sí mateix), Oriol, gràcies pel robatori, ja ho arreglarem amb l'SGAE

La meva vida comença amb una mentida: al DNI i a les meves biografies diu que vaig nèixer a Tiana quan en realitat em van parir en una clínica del carrer Aragó de Barcelona. Va ser un 21 de Febrer de 1972. De nen era un bon estudiant a una escola molt humana i que premiava la creativitat, el respecte mutu i la fraternitat. Jo, allà, treia bones notes, em portava bé a classe i no causava massa problemes a la familia. El primer gir va ser a l'institut. Vaig anar a parar a una classe plena de tipus enormes (jo no arribava al metre cinquanta) repetidors i agressius. El nivell acadèmic era molt baix i, per poder sobreviure en aquella jungla, em vaig convertir en estudiant sarcàstic, inventor de bromes i expert en fer perdre l'oremus als professors més inexperts. Campanes, partides de billar, bromes, destrossa del mobiliari docent, cigarrets, primeres borratxeres i mofa de tot el què estigués viu. De vegades rebia hòsties de part dels més cafres i a cada cop que rebia més malparit em tornava jo. Els dos darrers anys vaig estudiar i intentar rentar la meva mala reputació perquè volia anar a la universitat i ser escriptor. Però no volia fer filologia catalana que em semblava la cosa més aborrida del planeta.
Vaig anar a parar a Geografia i Història per la meva baixa qualificació a la selectivitat, on em van posar un 2 en català. Em vaig treure la carrera d'Història, que em va semblar fascinant, amb bona nota però sense saber que volia fer al futur. Al quart any volia fotre el camp de Tiana, Badalona i Barcelona i me'n vaig anar becat pitant a Amsterdam i em vaig introduir en la bona vida i el consum de substàncies. Quins mesos, amics! Amb vinti-dos anys, sense responsabilitats amb diners i totes les curiositats pròpies del moment.
De tornada depriment a Barcelona vaig acabar la carrerar amb fàstic, vaig estar uns quants anys en atur quan anys enrere sempre havia compaginat els estudis amb els treballs a mitja jornada i em vaig abocar a la música rock i a escriure ficció. Vaig redescobrir la meva vocació literària als 23 anys en una escola d'escriptors però ningú, inclòs jo mateix, donava un duro pel meu futur. Més drogues i festa i atur i despreupació i alternança d'èpoques d'exit amorós amb un major predomini de desil·lusions sentimentals turbadores. Era, sóc i seré un romàntic. A pesar d'aquelles èpoques de mala fortuna amb les dones i diversos rebutjos mai les he odiat ni avorrit. La meva sort al respecte no ha canviat gaire però segueixo movent-me, ara amb més quilòmetres, amb menys ànsia, més soltura i menys traumatismes en direcció a la trobada d'una dona ummm... em venen al cap molts adjectius, una dona que sigui persona i amb qui valgui la pena passar el temps i que sapiga acceptar els meus encants, les meves virtuts i les meves neures, que per sort, cada cop són més humanes.
M'he perdut. Ah, la mala vida. A l'època d'acabar la universitat vaig iniciar un flirteig amb l'atur molt prolongat. Com ja sabeu també flirtejava amb les drogues i l'alcohol, era anar passant d'una cosa a l'altra, provant i experiment i evandint-me i tot plegat. Però, ojo, jo seguia escrivint i tocant i, poc a poc, vaig tornar a ser una persona productivament activa i responsable. Tenia, no obstant, la sensació que mai feia prou. Un dia, amb 26 anys, la meva mare me'n va deixar una que encara em va fer augmentar més l'autestima, "hem fracassat amb tu". Clash! L'autodestrucció va anar cada cop més en augment fins que el cervell em va explotar i va ser necessari el tractament hospitalari. Que em van tancar, vaja. El puto infern, amics i amigues. Inexplicable. Indescriptible. Irreproduible. El que deia, el puto infern. Això va durar uns mesos fins que em vaig recuperar i nèixer de nou. Sí, així, tal cual. Vaig nèxier de nou.
Tornava a ser jo. Això, si, les drogues van quedar per sempre prohibides. I em vaig posar a fer un màster de guió perquè volia treballar a la tele, guanyar peles i tenir la meva pròpia vida. En aquells moments vaig començar a escriure una novel·la que, uns anys més tard vaig publicar. Em vaig independitzar gràcies a una herència de la meva àvia Ernestina, a qui estimava molt, i vaig canviar d'amistats. El que no sabia era que sortia del foc per caure a les brases. Vida bohemia, sortir cada nit, la casa plena de gent a diari, festes i descontrol. Sense drogues sí, almenys jo, els altres del meu voltant ja era un altre tema. Al final vaig tornar a beure alcohol. Van ser nou mesos de despreocupació total, vaig acabar el màster i el meu objectiu era ser guionista del Terrat. Vaig aconseguir treballar de becari en una comèdia de situació d'aquella productora i d'allà creia que saltava a la fama. Al mateix temps em vaig enamorar per-du-da-ment d'una noia que era actriu, uaks, mai havia estat tan penjat d'algú com amb ella, tot era molt confús, només com amics, nits senceres al mateix llit, trucades, missatges. sopars, juergues fins que plas! explosió mental II. Segon capítol d'obertura de les portes de l'infern.
Vaig tornar a casa els meus pares que es van desfer en atencions i afecte. La recuperció va ser molt més lenta però al final vaig viure el segon reneixement. I desde llavors tot ha anat en un progrés continuat i un acostament a l'estabilitat, la dedicació a l'escriptura, la publicació de novel·les i contes, una vida apacible, tranquila, calmada, estable i estar en una fantàstica casa al costat del mar on treballo del que vull, quan vull i he trobat, per fi, un encaix al món. Les relacions amb tota la familia s'han normalitzat, han cicatritzat velles ferides, jo estic sencer, no necessito ja estar rodejat de gent constantment, he après a valorar els petits moments, a envoltar-me de les persones que m'aporten coses positives, m'he converit en gat vell però amb l'esperit ben jove i, sobretot, he escrit i treballat molt amb constància, disciplina, plaer, llibertat i responsabilitat. He aconseguit fites que somiava quan volia ser escriptor de petit però ara mateix, com potser sabeu, la meva carrera està en un punt mort i l'estic reiniciant en un canvi d'idioma que espero que em porti més sort. De moment, estem en el camí.
Com ja heu vist he fet tots els papers de l'auca i ara, quan tots els records queden lluny i es dibuixa un present calmós i un futur engrescador, puc recordar els episodis més tormentosos amb distància i sense que m'afectin en excés. Penso que tot el que he fet i viscut ha tingut una utilitat per fer-me una persona cabal i coneixedora tant del sufriment com de l'alegria. He viscut a fondo i ara estic en estat de pau interior, harmonia, salut i gairebé felicitat.
Els que m'he llegit per aquí ja sabreu que aquest estiu que va acabar fa poc m'he dut una sèrie de canvis revolucionaris modestos però cabdals. Després d'una breu estada fora de Catalunya, he tornat a fer arrels i em trobo molt a gust amb aquesta llar en aquest poblet petit, acollidor i ple de veïns agradables i interessants. Pero "no es oro todo lo que reluce" i sovint la vida i la feina en solitari pesen i tot i que ja m'hi he acostumat, intento establir vincles per fer que aquesta república unipersonal rebi visites i estàncies d'amics i coneguts i familiars, de tant en tant surto a fer les coses que fa la gent cabal quan surt, però, com ja podeu imaginar i amb l'edat que té un es troba a faltar allò que és necessari per viure amb plenitud. He compartit pis, he viscurt amb estudiants, he viscut rodejat de gent, a casa els pares, és clar, i ara porto set anys vivint amb mi mateix i ultimament el meu gat. Falta, efectivament, la quadratura del cercle. Per poder compartir els bons moments i no passar tantes hores fent autoconeixement personal sinó interactuant amb un ésser que parli, que escolti, que abraçi, que s'enfadi a vegades i que em torni a fer creure que llençar-me a l'aventura dels sentiments és possible. Després de l'enamorament fulminant amb la noia que us comentava abans i que es va repetir uns quants anys després (la mateixa pedra, dues vegades, sí) no he estat capaç d'obrir el meu cor sense por. Hi ha hagut algunes petites històries, cert, però que no van arribar enlloc perquè ja he dit fa uns paràgrafs que sóc un romàntic, un idealista que encara creu amb l'amor pur i veritable i quan estic algú que no em fa levitar no sé fingir, conformar-me i aguantar per aguantar. Ara em posaré una mica xulo i us diré que he tingut alguna que altra oferta, però, com deia Torrente: "aparta, bicho!".
Així doncs i ja per acabar l'únic que em queda desitjar és fer que la famosa cançó dels Buzzcocks, bé, això val per dos dels seus temes més coneguts relatius a l'enamorament veritable i el fals, el fals deixi de sonar d'una vegada per totes i el veritable estiguin en algún lloc més que al lector de cd's, o a l'spotify o a l'mp3, si ens posem més moderns.

Salut, amor i peles!

2011-09-24T09:25:00.000-07:00

ÉS TRIST

És trist que en un dels paísos amb més quantitat de premis literaris convocats, la major part d'escriptors no només no puguem viure del nostre ofici, sinó que ni tan sols ens poguem alimentar d'una minsa quantitat d'engrunes. És trist que els que viuen bé de l'ofici i tenen presència als mitjans i guanyin els principals certàmens, sí, els que donen milers d'euros i que estàn ja sempre donats, siguin sempre els mateixos. És trist que aquests no deixin mai la mamella i es dediquin a escriure una literatura amable, blanca, contemplativa i que fuig de tot tipus de polèmiques, ruptures, transgressions o, simplement, innovacions que és, per altra part, el que ens hauria a moure a tots per fer aquesta meravellosa feina. És trist que les patums escriguin pensant només en el públic que tant llegeix llibres d'èxit com mira culebrots de màxima audiència. És trist que els autors hagim hagut d'interioritzar una actitud amateur tot i que ens deixem la pell en els nostres treballs. És trist que les petites editorials ens neguin el dret a cobrar avançaments quan la nostra feina requereix mesos i, a vegades anys sencers de feina. És trist que la indústria en general t'estigui fent un favor per treure el mercat els teus productes quan, en un país normal, seria a l'inrevés. És trist que l'acte d'escriure sigui el menys important i el que sigui veritablement cabdal sigui anar als còctels, a les festetes, conèixer tothom , tolerar trepitjades, encaixar mans, fer la pilota, caure en gràcia, ser simpàtic i políticament correcte. És trist veure publicats als grans segells sempre les mateixes històries ensucrades i toves aptes per totes les sensibilitats, és a dir, les sensibilitats més superflúes i assassines. És trist veure com anys de formació, lectura, escriptura, feina en les trinxeres, aprendre de la vida per escriure històries escruixidores, no caure en l'autocomplaença de la tradició nostrada, mirar més enllà de les nostres fronteres per trobar els autors que van trencar motlles i que, possiblement, no van ser supervendes no valgui per res. És trist considerar un privilegi en si disposar del temps per poder escriure i agrair-ho a un sistema que et dóna una almoina que et compra el temps per poder-lo dedicar a la vocació per la que un porta lluitant mitja vida. És trist haver de sentir-se un fill de puta afortunat en comparació als escriptors que s'han de massacrar als instituts, en redaccions de diaris o fent feines lamentables per subsistir. És trist que la gent pensi, alhora, que ets una personalitat pública i, alhora, ets tan inútil que no serveixes per ocupar cap altre lloc reconegut socialment dins l'escala del sistema productivista. És trist que voler viure de l'art sigui un insult. És trist que la gent et tingui enveja per poder-te dedicar a la professió que t'apassiona. És trist que en aquest país, el públic adult que llegeix sigui sempre el mateix. És trist que la gent llegeixi per mimèsis. És trist estar cobrant el mateix que fa deu anys i, a sobre, haver-ho d'agrair. És trist que els que juguem a categories inferiors siguem tractats com a intrusos, amenaces i perills. És trist que escriure i llegir s'hagin acabat convertint en actes snobs i només aptes per intel·lectuals prepotents i pagats de sí mateixos. És trist que en aquest país es glorifiqui la mediocritat i es posi en un altar els que no tenen altre mèrit que ser coneguts pels mèrits que no tenen res a veure amb el treball. És trist, en definitiva, que a vegades tinguis ganes d'emigrar i no ho puguis fer perquè l'idioma amb el que treballes només és conegut en un país de barrufets. És trist que tot plegat no es consideri trist i que, a sobre, no tinguis dret ni a manifestar la teva més enèrgica repulsa. I a pesar de tot, seguirem escrivint i explicant les històries que ens doni la gana. I per damunt la tristesa dibuixarem un somriure, escriurem fins la nàusea i no ens dobleguerem davant els que els agradaria veure'ns amb la creativitat morta i enterrada.

Salut i visca les paraules!

2011-09-21T06:30:00.000-07:00

OBVIETAT I: NO ES POT PREVEURE QUAN S'ACABA LA SOLEDAT

Em pregunto si el desig o la impressió de que certes coses canviïn és tan sols un motor per ajudar a tirar endavant. He llegit en aquest blog, més d'un cop, de dos i de tres, la voluntat reiterada i la sensació repetida que l'imminent abandonament de la soledat vital s'acostava. I des que vaig iniciar el vomitori no ha estat així. Aquest canvi no s'acaba de produir o, més ben dit, no acaba d'arribar mai. Ostres, la veritat és que si em poso a filosofar sobre aquest tema, el missatge pot quedar d'un tò melancòlic i pessimista que no es correspòn amb el meu estat d'ànim actual. Però si que estic interessat en reflexionar sobre les coses que passen a la vida i que queden fora de l'abast de la voluntat i l'acció d'un mateix.

Quan et falta roba sempre en pots anar a comprar, si desitjes escoltar música només cal que entris a l'spotify o vagis a la botiga de cd's o els demanis a un amic, si un migdia o una nit vols cuinar estofat només cal tenir els ingredients i posar-te mans a l'obra. Fins i tot si vols parlar amb un amic del que fa temps que no en saps res, sempre pots agafar el telèfon, trucar-li o escriure-li un correu electrònic o enviar-li un missatge a través del facebook. Pel que fa als aspectes materials de la primera part del pàragraf, la resposta és immediata. En el cas de l'amic depèn de més factors, evidentment. Però en totes aquestes accions els actes queden dins una esfera més o menys controlable.

La soledat és un altre tema. Un es pot sentir preparat per deixar-la de banda, pot trobar-se en un estat mental òptim per poder compartir moments i vivències, pot trobar-se en una època expansiva i de projecció de bones vibracions envers les persones. Però el control total mai existeix. El factor aleatori, la casualitat, l'imprevist o la conjunció de senyals queden fora de l'abast d'un individu. Es pot anar a comprar sexe, sí, es pot recuperar una amistat, també, però si parlem d'amor i de companyia sentimental l'assoliment del què desitgem s'escapa de les nostres mans de manera absoluta. Si ens parem a pensar la cosa d'aparellar-se, i no parlo de l'acte sexual, són paraules més que majors. L'amistat es comparteix en moments puntuals. Quedes amb algú, hi passes una estona, xerres, comparteixes vivències i al cap d'unes hores cadascú fa el seu camí. Però si pretens compartir un sentiment, és evident que el vincle d'unió ultrapassa la temporalitat i té una importància que, a segons quines edats, no es pot frivolitzar. Estàs amb algú i encara que no hi convisquis les vint-i-quatre hores del día, s'estableix una unió que fa que la teva individualitat a la que estàs tan avesat es dilueixi. Si tens una mínima sensibilitat, una consideració i un respecte per l'altre persona, deixes de pensar en un de sol i ho fas cap l'altre persona. Cada individu és un món, amb maníes, filies, fòbies, secrets, maneres de pensar, de sentir, de demostrar el què et passa per dins i poder compatbilitzar aquest univers singular en una relació plural és refotudament complex. Quan més anys fas i més sol has estat l'esfera individualista va guanyant pes i la possibilitat de trobar algú compatible es complica enormement.

Arribats a aquest punt d'obvietat diria que per poder construir una relació de complicitat satisfactoria i que no anul·li els trets de la pròpia individualitat, s'ha de produir el contacte amb una altra persona que sapiga respectar, que contempli i que apreci els caràcters i aspectes personals adquirits durant tant de temps de soledat sembla que infinita. A sobre, un s'ha convertit en exigent i no és capaç d'acceptar segons quin tipus de parella. Les possibilitats per deixar d'estar sol han disminuit encara més. També hi ha parelles que funcionen perfectament i que no tenen gaire cosa en comú, però aquest no seria el cas del blogaire que us està clavant aquest rotllo.

El vòmit d'aquesta tarda havia començat donant voltes a la impossibilitat de controlar el moment que es deixa de banda la soledat i s'inicia un projecte de vida amb algú altre. El fet, potser de sentit comú, és que totes les vegades que he escrit per aquí tot això de que "em sembla que això és a prop" o "tinc la sensació de que viure sol s'acaba" o "crec que aquella persona vol tal o qual cosa" s'ha demostrat que no té cap mena de credibilitat. Els anys i els períodes que he abandonat la soledat m'ho confirmen. Sempre ha arribat algú, com diu el tòpic, en el moment menys esperat. Per tant, al títol del missatge li diria: no, no es pot preveure. I, per tant, l'angoixa, la impaciència, la tristor o la impotència per l'aïllament no tenen sentit. Potser per això els darrers mesos, tal com us comentava en un dels darrers missatges, estic aconseguint viure amb certa despreocupació i sense donar massa voltes a les coses d'aquesta índole. Què es pot fer al respecte? Jo diria que l'únic que compta és deixar de creure's tals impressions, viure al dia, no perdre la il·lusió malgrat tot, ser espontani, no planejar massa el que un fa, diu o deixa de fer, deixar-se portar per la corrent de les bones vibracions, ser receptiu amb les senyals externes que deixen vies obertes, no mitificar els desitjos i estar obert a les sorpreses que la vida i les persones et deparen. En definitiva viure i, sobretot, estar atent a l'inesperat.

No pretenia fer cap escrit d'autoajuda, però el cas és que he aconseguit, de mi cap a mi mateix, en efecte boomerang, posar en ordre certes sensacions i velles inèrcies i trobar-me més tranquil del que ja estava. Si us ha servit, fantàstic. sinó...res... només us vull recordar que això és tan sols un vomitori.

Salut i amor (quan vulgui arribar)!

Salut!

2011-09-19T05:05:00.000-07:00

FESTA MAJOR

Mai no he estat massa amic de les Festes Majors. Ni de pobles ni de ciutats. Els que em coneixeu sabeu que no sóc amic de les multituds o de les trobades de més de quatre o cinc persones. Els concerts són els únics llocs on em puc trobar a gust entre centenars o milers d'ànimes i cossos. Els centres comercials m'atabalen, les manifestacions em fan mandra i por, les rebaixes m'horroritzen, les assamblees polítiques em cansen, als sopars d'empresa no hi vaig perquè a la meva empresa només hi treballo jo i trobo que les discoteques de moda són reunions d'autistes evaporats de cap de setmana. Aquest rebuig a les concentracions d'humanitat l'he experimentat ara i sempre. Qualsevol lloc on no es produeixi la comunicació humana propera o la interrelació personal degut a una alta concentració de persones realitzant la mateixa activitat col·lectiva no m'aporta gran cosa. Defenso a ultrança les xerrades de cafè, els sopars amb amics, les converses telefòniques quan la comunicació directa no és possible, passejar amb persones interessants i, és clar, els llargs intercanvis sobre experiències vitals de la gent que em pot aportar experiències, opinions, punts de vista i valors singulars.

I què passa amb les festes majors? A mi m'atabalen i em desconcerten. Si vaig a un poble conegut em trobo en un espai massa reduit de temps moltes persones a qui saludar o amb qui parlar. Les trobades són curtes i esporàdiques i sembla que tothom té molta pressa per socialitzar amb el màxim possible d'amics i coneguts i fer-ho, a més, d'una forma molt ràpida i immediata. La festa major exigeix un esperit sociabilitzador i col·lectivista que jo no tinc. Sóc un ésser més aviat individualista, reservat, discret que davant la búsqueda de la felicitat grupal es troba fora de lloc. Em costa entendre que pugui haver activitats que facin contentes a tanta gent tant diversa en poc temps. Podeu pensar que sóc un "aguafiestas" però tot el que es fa a les festes majors no em diu gran cosa. Ah, si, m'agraden els focs artificials. Em fascina veure les llums que esclaten en el cel, aquells castells de colors acompassats, els trons eixordidors que omplen el firmament i el caos que rebenta els núvols i la nit. Però, per exemple, els correfocs em provoquen asma, no m'agrada jugar al bingo, els dinars col·lectius a l'aire lliure són sempre plens d'insectes i resulten incòmodes, mai he entès els castells humans ni els cap grossos, els pregons m'avorreixen, em canso als cercaviles infantils, allò de les curses de braus em sembla primitiu, els tornejos d'esport amateurs no tenen nivell, passar una nit en blanc per esperar que em donin esmorzar no em diu res, els concerts solen tenir un aire de mestissatge-festivalero-calimotxero-bon rollista on sense unes copes de més no gaudeixes de la cosa.

A vegades penso que la meva professió és una defensa davant aquesta mena de concentracions humanes que donen satisfacció aparent a tanta gent. A mi em satisfà veure una bona peli, tant a casa com al cine, compartir moments amb persones properes, conèixer dones de personalitat singular i que em facin riure, pensar, que m'encenguin la guspira aquella tan especial, com he dit abans, anar a veure concerts de grups amb els que conecto, llegir de tant en tant, sortir a les terrasses de pobles i ciutats ben acompanyat (no en època de festa major), escoltar música a casa, deixar passar el temps, escriure, conèixer gent nova, burxar sobre l'estat de les coses amb la gent d'esperit crític, caminar per les ciutats i perdre-m'hi, fer volar la imaginació i passar estonesa amb la gent propera que m'estimo.

Per mi és festa major cada dia. Una festa discreta, poc sorollosa, humil i calmada. De moment és una festa solitària, no per voluntat volguda però si per creure que és millor l'individualitat que no pas estar en una companyia poc propicia. Comprovat està. No obstant, i això tampoc és nou aquí. cada cop és més ferma, decidida i assimilada la intenció de ser capaç d'obrir el cor, la vida i el pensament a una persona que em faci crèixer, que m'injecti ganes de compartir sentiments i pensaments, que em faci pensar que el que faig cada dia pot tenir un receptor immediat i que m'abrigui els dies, les setmanes, els mesos i les estacions. Sempre he pensat, com fa tant de temps que penso, que aquesta presència apareixerà i em centrifugarà els sentits, em posarà en estat de levitació, farà que esclatin els fascinants focs artificials sense que hi hagi pòlvora ni fum i em durà als llocs on la gent es troba amb altra gent sense que jo em trobi atabalat i desconcertat. La diferència és que aquesta vegada no sento la urgència, la desesperació o la pressa per que aquesta dona especial apareixi. He après a valorar-me i a estimar-me aquesta darrera temporada. L'estiu ha estat ple de petites revolucions que m'han ofert una nova perspectiva de la realitat que m'envolta i ara, per primer cop potser en tota la vida, trobar algú ha deixat de ser una fugida endavant i s'ha transformat en una part més de la meva pròpia persona. Diuen allò de que per poder estimar a algú has d'estimar-te primer a tu mateix. He llegit els missatges de fa tres anys aquí al blog i he comprovat, gratificat, que molts fantasmes han quedat ja enrere. Com canten els Arcade Fire, "now I'm ready to start!".

Això sí, aquesta dona haurà de saber i acceptar que el fum dels correfocs em provoca asma de totes maneres i que el soroll de les gralles segueix em resulta tant irritant com escoltar una serra elèctrica en un huracà.

Salut i amor!

2011-09-18T10:25:00.000-07:00

NEW BALANCE

Waks! Feia gairebé dos anys que no escribia al blog. La vida ha donat unes quantes voltes, jo he donat tombs i he tornat a l'epicentre de tot, que no és altre lloc que la meva casa de Montgat Nord on em torno a trobar la mar de bé. He viscut temporalment a Madrid, m'havia avorrit del tot d'aquí, havia volgut canviar d'editorial, havia trobat una agent literària que m'havia promés el oro y el moro i semblava que la meva fugida endavant anava, doncs això, cap a altres indrets. Però aquí estic de nou, ressituant-me, fent una cura necessària d'humiltat, apreciant aquest racó de món des del que treballo, respiro i visc.
Diu el tòpic que per valorar el que es té s'ha de marxar i veure-ho desde fora. I això he fet. Les estades intermitents a la capital del reino van ser respiratòries, higienitzants i necessàries, semblava que s'obrien noves portes, noves amistats, nous entorns, noves situacions i tot plegat em va donar una major perspectiva. Calia sortir. Urgia sortir. Per una mena d'ofec i una inquietut vital que em va empènyer a mig fer la maleta i tocar, en part, el dos. Fa uns anys volia anar-me'n a Girona però ho vaig desestimar. Això de Madrid va ser més espontani i inesperat. M'ho he passat molt bé. I també no tan bé. I com diu l'amic Xavi, tot té un principi i un final. Així doncs he deixat el petit pis que tenia a Lavapies desde feia mig any i m'he tornat a afincar del tot al Baix Maresme.
Respecte els darrers missatges aquí ha canviat la meva rutina. Tinc una font d'ingressos fantàstica i que em dóna independència total, sóc econòmicament lliure!, he deixat de visitar el Casal diariament, de fet no hi vaig mai, tampoc vaig a nedar, aquest estiu no he pres gairebé el sol fent oposicions per ser el tipus més pàl·lid del barri dels pescadors, he tornat a agafar el baix i el micro, he escrit teatre, he publicat més novel·les, he viatjat com un rei a Eivissa per presentar el llibre, ja no milito en cap opuscle polític, torno a pensar per mi mateix, la farmàcia ha disminuit en quantitat i intensitat i, el que és millor, fa poc em van dir que d'aquí a un temps no gaire llunyà, aquesta farmàcia desapareixerà del tot, m'han despenjat una etiqueta mèdica falsa i incòmode que m'havien posat en altres temps, és a dir m'han dit que no tinc trastorn bipolar tal com m'havien diagnosticat fa onze anys (m'he tret un gran pes de sobre!) i això junt amb el fet de quan tingui una vida del tot estable i tranquila podré viure sense haver de prendre medicació, doncs, m'ajuda enormement a trobar-me ja del tot sà, ja no fumo, menjo més saludable, estic més tranquil que mai, ja no tinc problemes per dormir, han reaparegut velles amistats, n'he reforçat d'altres, he deixat d'enfonsar-me pels desencontres sentimentals i, la resta, bé, són factors més d'apreciació.
L'altre dia parlava amb un bon amic que he deixat del tot aquella tendència a "menjar-me" l'olla i donar excessives voltes a les coses. Estic més suelto, més desenvuelto, que dirien. Per primer cop en molt de temps, sento que la gent torna a apropar-se a mi i jo m'apropo a ells i elles. Vaig pel món, els llocs i les persones amb més despreocupació, alhora que amb més senyals d'alerta, amb un instint per copsar aquelles coses i persones que m'aporten coses positives i rebutjar les que em dónen males ondes. És com si pogués respirar amb més amplitud. Més tranquil. Més pausat. Amb més seguretat. Diria que estic projectant bones vibracions i que he aguditzat la percepció en molts sentits.
Tinc un gat nou que es diu Xinaski. Bé, no és nou del tot, el vaig adoptar ara fa un any i el tipus té un any i mig. És ròs, amable, fidel, no vol sortir al carrer, es porta bé i acompanya molt. Parlant de companyia i soledat, he aconseguit portar la soledat sense males càrregues. Combino molt bé els moments d'estar amb ningú i de veure gent. A veure, no ens enganyem, això no és el Passeig de Gràcia ni la Rambla, però no passen massa dies sense que vegi algú o altre. I els dies són molt diferents. No hi ha una rutina massacradora, sempre hi ha coses noves per fer, les setmanes solen tenir moments inesperats i girs novedosos. I fins i tot he après a exprèmer els moments d'avorriment.
He deixat d'escriure sobre drogues, alcohol, alienacions i turbulències fosques. Vaig acabar fa uns mesos una novel·la sobre amor i desamor, amb un protagonista, per primer cop, que no era jo mateix disfressat. És un home de trenta anys, amb un fill, que viu en parella i que té una feina estable. Un tipus de classe mitja! Havia observat molt al meu voltant i em va sortir de dins fer un canvi de registre. El resultat és una història més lluminosa, amb elements màgics i amb les relacions sentimentals com a motor de l'acció. Potser amb aquests darrers mesos és que he après a estimar més les persones del meu voltant, a distingir els bons sentiments i, com he dit abans, a intuir els que em poden fer més feliç dels que em complicarien l'existència. Fa una estona he llegit un comentari anònim que em van deixar al blog fa molt de temps: "a les dones no se les ha d'entendre, se les ha d'estimar". I en aquesta òrbita començo a estar també.
Hi ha hagut molt de moviment per les relacions personals, he anat coneixent força gent, tant per aquí, com per Madrid i, a la fi, m'he quedat o s'han quedat amb mi, aquells i aquelles que valen la pena.
Tornant a la cura d'humitat que deia abans, he fet un canvi de xip respecte els mesos d'hivern en que vaig publicar els dos darrers llibres. Volia menjar-me el món. Tenir projecció. Notorietat. Calés a mans plenes. Èxit. Presència als mitjans. I aixó són figues d'un altre paner. Aquesta agent literària em va fer volar encara més i semblava que tot aniria com un cohet, però he aterrat. Tot el que esperava no va arribar. Van ser unes quantes setmanes de certa frustració però durant aquest estiu m'he reinventat i he tornat a posar la marxa lenta que és, en definitiva, la que em va millor.I he valorat el que tinc, el que he fet i, sobretot, que disposo de tot el temps del món per fer el què m'agrada a la vida. Això ja és un gran què. No he venut molt ni m'han traduit ni he sortit als mass media, però puc escriure sempre i quan vull, i vaig publicant i visc de la manera que somiava fa uns lustres. No depenc econòmicament de la literatura i el sistema m'ha otorgat, a la fi, poder disposar del meu temps tal i com vulgui. Conec molta gent del meu voltant que no pot viure així. I em considero un privilegiat.
He passat pel meu propi infern per ser on sóc i, per primer cop en molts mesos, respiro del tot la calma de la tranquilitat d'esperit. I a més, com deia Sinatra i algú altre, intueixo que "the best is yet to come".
Fins una altra!

2009-10-10T07:40:00.000-07:00

BÉ, MILLOR

Mesos i mesos sense abocar neures al Vomitori. Per sort o per tenacitat o per cops de gràcia, l'estat de les coses és apacible i motivador. Sempre hi ha dies de baixada, d'altres de pujada potser injustificada però està macerat per un pos d'escepticisme vitalista que m'enganxa els peus a terra. El premi d'Eivissa em va ressuscitar, posant fi a un estat de frustració permanent, i les coses van acabar de girar cap a bé amb el contacte amb la gent d'Al Revés. Un contracte per dos llibres, un editor persona, un equip de gent humil i pencaires i amb ofici, entussiasme i confiança per la meva feina, adéu adéu als llepaculs de l'agència, "El rus..." que sortirà a finals de gener i una inèrcia productiva que m'està duent a avançar en una novel·la que de moment em fa escriure i escriure havent passat el període de qüestionar-me si és un bunyol o no. En vaig deixar còrrer una altra, de novel·la, a la pàgina vuitanta i he refet després "El llençaflames" amb multitud de noves paranoies, obstacles, personatges nous i un aire a desesperació existencial que m'està sorprenent. Aquesta és la intenció. Potser la història no val res. Estic en aquell punt en el que no he sortit de la novel·la i potser això només passarà quan la deixi llegir a algú i els de l'editorial em donin la seva opinió o la deixi reposar unes setmanes per contraatacar-la un cop acabada.
La qüestió és que em trobo tranquil i que he anat extenent fils socials. Segueixo vivint la meva autosuficiència però també he conegut gent nova, surto més del cau, he descartat amics que s'han anat autodescartant, he passat un bon estiu, no m'he menjat una rosca però em segueixo entuissiasmant per femelles, sembro llavors, transmeto bones ondes, la familia no emprenya gaire i el meu estat anímic és més que òptim.
Des del premi d'Eivissa he tingut tan sols un parell de moments de baixón, un de molt profund fa unes setmanes després de la festa de l'Artur Martorell. Potser massa records potser qui sap què. Però tant li fot. El mal rollo va passar amb la rapidesa en la que va arribar. D'aquí a unes setmanes potser rebo bones notícies per coses que no em dóna la gana d'explicar i que jo mateix ja m'entenc. Torno a dormir molt. A l'estiu dormia menys. Prenia el sol i escribia i anava al Tiriti i així. Ara ja no prenc el sol, seria absurd, escric, veig gent, he retrobat amistats oblidades, vaig al Casal, no espero massa de la gent, he sortit algunes nits, m'he activat politicament, no em menjo massa l'olla i vaig fent passes per dur una existència sense complicacions però amb l'esperança de despertar sentiments i trobar correspondències en el tema de l'amor unilateral que és l'únic aspecte a millorar (l'etern aspecte a millorar!). M'enamoro fàcil, em desanamoro fàcil, no em fan gaire cas, però la voluntat de despertar curiositat i establir nous vincles emocionals segueix intacte. La felicitat total no existeix però estaria bé trobar algú amb qui compartir coses un cop ja m'he compartit del tot amb mi mateix durant un període de temps diriem que excessiu.
He acomplert somnis: trobar una bona editorial, tenir un futur immediat i ja no incert del tot en el que produeixo, una altra cosa que ja explicaré quan toqui i ganes i preparació per obrir el cor i eixamplar-lo i regar-lo i cuidar-lo i fer-lo crèixer.
Una cosa: segueixo tenint odi social i segueixo sense encaixar en l'encaixable i segueixo sent crític i tenint una visió particular del món i les coses i em reafirmo en les meves conviccions de manera total. Potser sona una mica entonat però és el que penso.
Salut!

2009-04-11T07:09:00.001-07:00

GIRATUTTO

Sembla mentida com una simple trucada telefònica et pot canviar no la vida, però sí, una bona part d'ella. En el moment que duia ja unes setmanes sense escriure, desmotivat, frustrat i tot el què volgueu resulta que he guanyat el premi ciutat d'Eivissa. Havia decidit deixar d'escriure una bona temporada i tornar a començar amb la música. He passat una setmana i mitja amb el baix, l'equip de veus i les antigues lletres de fa uns quants anys. Em volia comprar una guitarra i aprendre a tocar-la per ser una mena de cantautor elèctric quan en dominés la tècnica. Cansat d'agents, editors i de la mare que els va parir havia presentat la meva dimissió com a escriptor. Ara les coses s'han transformat com quan gires un mitjó. Tot plegat és un joc d'equilibris i ara la corda torna a girar en favor de la literatura. De moment començo el curs de literatura eròtica a l'ateneu de Barcelona i ja veurem que passa amb la resta de projectes. No he tornat amb la nova novel·la, més que res que els canvis s'han de pair. Però la meva moral torna a estar intacte, estic content i motivat i satisfet i amb il·lusions renovades.
Me'n vaig a Eivissa d'aquí a una setmana i aquest és el projecte immediat: anar a les Pitiusses, recollir el premi i a veure què passa.
Torna a fer mal temps. Uns dies merdosos. Plou i no fa gens de calor i vaig al Tiriti i parlo amb la gent d'allà, però la majoria de dies no hi ha ningú. Això sí, he compartit la meva alegria amb molta gent i la gent l'ha compartit amb mi. A pesar dels dies grisos i mediocres i tapats i plujosos estic flipat de saber que tot el què faig torna a tenir un sentit. La feina solitària és bona però necessita recompensa i duia uns quants anys de decepcions i falses expectatives. Ara, la truita s'ha girat. Sempre passa en els moments menys pensats. Recordo que quan el premi Ribera d'Ebre també duia una bona llarga mala temporada i estava més enfonsat que ara. I en aquell moment les coses es van transformar en un obrir i tancar d'ulls.
Suposo que de cara a l'octubre faré el curs de novel·la o potser qui sap què passa abans de l'estiu perquè tot pot modificar-se en un sospir o una pipada de cigarret.
De moment, a gaudir de l'alegria i la gran satisfacció interior.

2009-03-23T11:38:00.000-07:00

ENCANDENANT

Ja tenim la primavera a tocar. Oficialment ja és primavera però segueix fent fred i encara no es pot anar amb samarreta i jaqueta texana. Al vespre fot fresca i jo encara duc la jaqueta d'hivern encara que els jerseis d'hivern ja els tinc endreçats a l'armari. Vaig anar una tarda a la platja i feia sol però un ventet molest i hi havia un gat mort a les escales de davant del Mont bar i vaig trucar la pasma i al cap de pocs minuts se'l van endur, al gat mort. No sempre és tan ràpida, la pasma. Quan convé, sí. Apunts meteorològics a part, l'any ha començat amb una notícia de puta pena: Meteora no em publica El rus i la setmana passada vaig tenir un baixón de moral total. Em vaig plantejar deixar l'escriptura (cosa que no em creia ni jo) i és que estic més que cansat de predicar en el desert. Desert de treballar per l'amor a l'art, sense editar res. Res en concret. En concret alguns col·legues estan com jo, des del punt de vista laboral. Laboralment no encaixo enlloc apart de davant del word escribint les meves històries. Històries que no veuen la llum. La llum podia ser publicar per Internet però és un enganyabobos total. Total moment d'enfonsament quan en Dani em va trucar i em va salvar el vespre del dimecres o dijous passat. Passat m'he passat unes quantes tardes pel Tiriti que ja hi comença a haver gent agradable amb qui xerrar i passar l'estona. Les estones se'm fan llargues i per això he decidit apuntar-me a diversos cursos a l'ateneu, a aprendre, a conèixer gent, a sortir del cau de Montgat, a compartir experiències i a deixar de ser tan autista. Autista era Rain Man i s'aprenia llistins de telèfons. Els meus telèfons no sonen gaire però sovint apareixen missatges a l'ordinador de persones que em donen el seu suport i que tant m'animen a seguir endavant. Endavant no enrere. Enrere seria caure en l'autocompassió i el negativisme i tot i que alguns dies hi caic de seguida m'aixeco i torno a mirar cap l'horitzó. L'horitzó és ampli i infinit i segur que abans d'arribar-hi hi ha multitud de coses bones que han de passar-me. Passar-me no em passo gens. Gens tampoc faig perquè sino em moririria de fàstic. Fàstic em fan coses que veig a les notícies i els politicastros apoltronats i els popes de la cultureta catalana i els jurats de premis grossos monopolitzats pels escriptors instaurats per sempre. Sempre és molt relatiu, és tot i res al mateix temps però no cal caure en pessismes autodestructius que tinc una casa i una familia que em dona suport i amics que apareixen quan menys t'ho imagines i noves coneixences que amplien horitzons d'aquells que parlava abans. Abans donava voltes com una baldufa i ara camino almenys en una direcció. Direcció de tenir el cor obert a nous amors, amors que apareixen i que potser són verdaders o potser són falsos però que almenys em fan respirar. Respirar respiro bé, a pesar de que segueixo fumant tabac de liar. Liar no em lia ningú, que per alguna cosa un va fent anys i aprèn de la gent de qui es pot refiar i de la qui no. No crec que el Barça deixi de guanyar la lliga a pesar de que els merengues mediocres no afluixen. Aflueixen els pericos que tenen una ala i el bec a segona divisió i es que no es mereixen res més. Més bones notícies són les que espero per aquest any 9. 9 amor. 9 llibre. 9 curs.
Això, que arriba la primavera i serà qüestió d'anar encadenant bones notícies i bones vibracions.

2009-02-16T09:34:00.000-08:00

BONES I NO TAN BONES ONDES PERÒ ANEM BÉ

Primer escrit de l'any 9. Hi ha dies de tot però predomina l'optimisme i les noves sensacions. Tot i que m'estic tornant bastant ermità ja que veig poca gent i tota la pesca, segueixo conservant bons amics amb els que puc comptar sovint. He tingut alguns problemes per dormir darrerament però les coses s'estan solucionant. No hi ha cap tema que em preocupi especialment, això de la son i de costar agafar-la em ve ja de molts anys enrere i estic, com no, en mans de la farmacopea. Res important doncs.
Pel que fa a la feina, estic treballant fort en aquesta nova idea que havia tingut cap a finals d'any. Vaig començar passades les vacances de Nadal (que van anar en general bé) i porto ja més de quaranta pàgines escrites. Duia molts mesos sense pencar i ara he agafat aquesta nova novel·la (encara sense títol) amb molta energia. M'agraden els personatges, les situacions, l'estil que està agafant i totes les peripecies que els hi estan a punt de passar. Com sempre m'he basat en gent del meu voltant per construir la història, però hi ha molts aspectes que són totalment de ficció i que, per tant, me'ls he inventat de cap a peus. I n'estic quedant bastant content. El tò no és tan dur com el de treballs anteriors. A veure com avança la cosa.
També he enviat "La noia de les estrelles" a uns quants concursos (que cares estan les fotocopies!) i tinc "El rus" a un nou editor que ja fa dos mesos que la té i encara no se l'ha començat a llegir. "Paciència", em va dir. Per variar, doncs.
Pel que fa al meu estat d'ànim, com deia al principi, és bastant línial i positiu, no tinc grans preocupacions a no ser que dissabte en faig 37 i continuo sol com un mussol. Les vies de trobar noies són estèrils, amb això del facebook n'han aparegut unes quantes però cap que es pugui considerar abordable des del punt de vista sentimental. Ja porto un bon temps de sequera i no en vaig gaire sortida. M'he acostumat a anar molt a la meva bola i a dur aquesta vida monacal que deia al principi. Per un costat m'agradaria tenir una dona al costat però per una altra banda m'espanta que em pugui modificar gaire les meves pautes de comportament diari. No estic malament jo sol, em distrec, escolto música, llegeixo a estones, vaig a nedar, treballo, faig passar el temps i segueixo el Barça cosa que aquest any és una satisfacció total. Així que les coses no van tan malament. He de disfrutar dels moments que em dóna la vida i no preocupar-me massa. Una cosa que em té capficat ultimament, per això, és la merdosa relació que tinc amb les dues meves germanes. I em temo que no hi ha solució. No tenim res a veure els uns amb els altres i tinc la sensació de que no es preocupen gens pel que faig o deixo de fer. Tot i que a vegades jo m'interesso per les seves feines, però, és clar, deuen seguir pensant que sóc un gandul, un privilegiat i que els llibres que pareixo s'escriuen sol. La veritat és que mai hem estat uns germans benavinguts, però darrerament les coses havien anat millorant i ara tot torna a estar empantenegat sense que s'hi pugi fer res. En fi, les coses són com són i hi ha gent que no canvia.
Però, com deia al principi, tinc les millors sensacions per aquest any 9 i segur que les coses, algunes si menys no, milloraràn. Segur!

2008-12-31T10:38:00.000-08:00

MILLOR ANY 9

Feia ja moltes setmanes que no escribia per aqui i les últimes línies eren bastant pessimistes. Vaig començar el Nadal amb la noticia que la meva agent editorial em rescindia el contracte. Les coses començaven a pintar fatal ja que, a més, una noia em va dir que m'hi posés fulles. Plam! Totes dues noticies la mateixa tarda. Un parell de dies amb l'enfonsament total però després, amb les festes, jo que em poso a buscar la vida amb noves editorials i l'ànim que torna a crèixer. Duia molts mesos sense treballar ni tenir idees i en va arribar una i aquestes setmanes he estat prenent notes. Poc a poc. Sense escarrassar-m'hi però guardant forces pels propers mesos. He renovat l'ànim, he tingut unes quantes bones trobades familiars i es pot dir que les festes m'estan sentant prou bé.
Així doncs espero q l'any 9 sigui molt millor que el 8. Tinc ganes de tornar a publicar, de tornar a escriure, cosa que, això d'escriure, està en les meves mans i mai més ben dit i de de trobar una companya de viatge. Ultimament en aquest sentit no he tingut gens de fortuna i espero que es tanquin els cicles negatius, s'obrin les finestres, entri aire nou i pugui portar la vida tranquil·la que duc fins ara. Això sí que està bé. El meu ritme de vida. Suau. Reposat. Però amb alguna bona notícia que no estaria gens malament i que m'ompliria els neurotransmissors d'alegria. I una cosa duria a l'altra i aparcaria crisi i mals rollos i m'encomanaria d'una inèrcia positiva i alegre. No espero la felicitat total, però si petites espurnes d'electricitat que em regenerin una mica.
Envio les més bones vibracions per tots els que em llegiu i perdoneu si us tinc una mica abandonats ultimament, però és que també he descobert la conya del facebook i havia deixat el blog de banda. Intentaré tornar-hi més sovint i, si pot ser, donar bones noticies per tots.
No ens enganyem pel que fa a la situació política: tots menteixen més que parlen. I us citaré una nota que vaig trobar al perfil del facebook d'un amic: la política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després un remei equivocat. No sé si el meu amic n'és l'autor o ha tret la cita d'algun lloc, però crec que va que ni pintada. Però no els fem més cas.
Intentem ser feliços amb la gent que ens envolta dia a dia i no buscar problemes allà on no els hi ha.
Per tant: bones festes, bon any nou, salut, peles i amor i tot el que us pugui fer feliços.

2008-11-07T07:10:00.000-08:00

SUPERANT LA TRISTESA

Els dies de maltemps, vent, pluja trepanadora i cels grisos em van acompanyar amb un sentiment de baixón total. Ara mateix no escric i les hores em queien al damunt com pedregades. M'avorria. Pensava. Em recargolava amb el malrotllo. Però les coses van començar a canviar. He estat veient amics que feia temps que no veia i he entrat a saco en el mundillo del facebook. Gràcies a això estic retrobant-me amb gent i hi ha més moviment social en la meva vida. Des del diumenge passat que em trobo molt més animat i aquesta setmana ha estat bastant bona.
Per altra banda, com estava cantat, Obama ha guanyat les eleccions a la capital del món occidental. I veient les notícies per la tele, no em vaig emocionar gens. D'acord, el tio és negre i sempre serà molt millor que el neci malparit del Bush, però ja fa uns mesos que torno a estar desenganyat del tot dels polítics. Començant pels de Tiana i Montgat, seguint per l'alcalde nefast de la capital catalana, continuant pel govern mediocre de la Generalitat, seguint per la penosa oposició i acabant en els mentiders impresentables del govern central. No em crec a ningú ni confio en ningú. Només en les persones, que a nivell personal, fan possible que el món no sigui tan merdós com els polítics ens fan creure.

Salut!

2008-10-27T08:22:00.000-07:00

ATUR

Fa uns quants dies vaig acabar "La noia de les estrelles". La vaig deixar reposar, la vaig rellegir per mil·lèssima vegada, li vaig passar el corrector i la vaig enviar a l'agència. Estic molt escèptic en quant a la publicació. Els de l'agència em van prometre que "El rus" es vendria aviat i aquella novel·la, plena d'humor negre, s'ha mort de pena. Ningú l'ha comprat ni he guanyat cap concurs. Així que les esperances, que bé en algún petit racó, sempre hi són, les tinc bastant tancades amb pany i clau. No esperar res. Així potser en el cas de que alguna editorial decideixi publicar el meu nou treball, la sorpresa serà més gran.
Després d'acabar "La noia de les estrelles" em vaig posar a treballar en un nou projecte que m'il·lusionava molt. Es tracta d'una comèdia sarcàstica que vaig començar amb molta trempera però han anat passant les setmanes i la cosa s'ha estancat completament. Sincerament, no crec que tingui possibilitats de convertir-se en una novel·la. Així que estic en l'atur novament. Espero que aviat aparegui una nova idea i de que pugui mantenir-me ocupat els propers mesos. Esta a punt de caure'ns al damunt el fred i no vull ni imaginar-me un hivern d'inactivitat. Això, juntamemt amb alguns efectes indesitjables que la medicació m'està causant, em té bastant baix de tò. No us alarmeu, només es tracta de certa disfunció en la meva activitat sexual. Cosa que em ratlla enormement, no us ho negaré tampoc. La meva vida social no s'ha animat gens i, tot i que els bons amics, són allà, em segueixo trobant bastant sol i desconsolat. Però em va a dies. Alguns cops estic animat i content i d'altres dies em trobo bastant abatut. Espero poder respirar, omplir-me els pulmons amb optimisme i posar-me a treballar novament ja que aìxò és el que em manté amb contacte amb el món real.
Feia molts dies que no escribia al blog i no rebia l'escalfor dels vostres comentaris, així que espero que em pogueu transmetre les vostres sensacions prehivernals per fer-me sentir més acompanyat en aquestes jornades tan peculiars que estic visquent.

Salut!

2008-10-09T06:46:00.000-07:00

RESPOSTA

"Deixa d'obrir horitzons collons". Així de contundent es mostra l'amic anònim en el seu darrer comentari sobre el meu darrer escrit. Agraeixo les aportacions que aquesta persona ha estat fent al blog des del principi. Però m'ha sobtat aquesta afirmació. D'horitzons no n'obro gaires i passo moltes estones sol. Amic, visc sol, treballo sol, no tinc parella i puc comptar amb els dits d'una mà les vegades que vec gent. No sé com t'ho manegues tu en la teva vida personal i laboral però jo considero que un mínim de contacte humà és necessari. No sóc una persona de multituds ni grans trobades ni tinc la necessitat de sortir constantment. Això ja ha passat a la història. I duc molt de temps mirant endins meu. Estic harmonitzat amb mi mateix i satisfet de la vida que porto. Així que l'únic que demanava en el darrer escrit era trobar una mica més de contacte humà. En això em referia a obrir horitzons, sobretot en el moment en que els horitzons actuals estan molt tancats.
Gràcies i salut!

2008-10-05T10:41:00.000-07:00

NOUS HORITZONS

Ha passat un cap de setmana més. Aquests dies he tornat a nedar a la piscina, cosa que no feia des que havia començat l'estiu. Així que una cosa bona al sac. Ahir vaig anar a menjar-me una paella al Mon Bar i la paella no matava. La meva intenció era anar al Racó de Montgat, que estava tancat, o a L'Artet, que estava ple. Així que vaig acabar al Mon Bar. Jo sol. Tothom hi era en grup i jo em vaig sentir bastant sol fins que em van portar el jalar. Ja fa temps que els meus amics fan la seva vida, jo també faig la meva i la veritat és que tinc ganes d'ampliar horitzons tot i que no sé com fér-ho. Recordo fa uns anys quan els caps de setmana era estar rodejat de gent i no parar de fer coses. Ara el temps em sobra tot i que m'aixequi cada dia ben tard. No sé si aquests amics ciberblogaires solters també tenen aquesta sensació, tot i que la gent de Tiana fa pinya, una pinya del que jo, personalment, no m'he sentit identificat durant massa temps. Sí, d'acord, quan vivia al carrer Cruspinera la casa sempre estava plena de gent o anava a Can Boter o al Margarita Blue i tota la pesca. Ara estic aquí i quan no treballo les estones se'm fan pesades. Imagino que també és el ritme de la vida, però no puc deixar de pensar que això de ser un Lonely Planet Boy és una mica desencoratjador. Però bé... Avui he dinat amb la Berta i l'Aina i la cosa ha estat prou bé. L'Aina m'ha ensenyat tota la col·lecció de clicks de Playmobil en els que jo he contribuit també. Aquesta neboda que tinc val un imperi!
Per altra banda he conegut una altra noia del programa del Voluntariat per la Llengua. És venezolana i és un encant. Té vint-i-set anys i està en aquesta fase de no quedar-se mai a casa els caps de setmana i sortir i tot plegat. Però ens anirem veient periodicament com amb aquella dona sudamericana que vaig coneixer fa uns mesos.
He començat la nova novel·la després d'haver acabat "La noia de les estrelles". Tinc sort de que la imaginació em segueix acompanyant i les ganes de treballar també. Aquesta nova història és un canvi de registre: un relat corrossiu, sarcàstic i ple de sentit de l'humor. No hi ha l'element dràmatic de "La música vermella" o "La noia de les estrelles" i és que la veritat és que tenia ganes de fer un canvi total en la feina. De moment tinc 8 o 9 pàgines i una pila de notes que m'aniràn fent avançar en els propers mesos. Així que entre setmana, amb la nova novel·la, la piscina i la noia de Venezuela no hi haurà treva. Una altra cosa seràn els caps de setmana. El futbol mitigarà aquest tedi i també espero obrir nous horitzons poc a poc. Però m'espanta que s'acosta Nadal i estic, com sempre, sol com un mussol. Jo mateix em dóno ànims i salut!

Fins ara!

2008-09-24T13:59:00.000-07:00

UNA DE FREDA I UNA DE CALENTA

Amics del ciberespai, acabo de rebre una noticia xunga. Tothom sap que això dels premis literaris és una loteria. Doncs no he encertat la combinació guanyadora, ja que cap de les dues novel·les que vaig presentar ha passat a la final. La noticia bona és que "Tiziana" no ha guanyat i "Tiziana" era la primera versió de "La noia de les estrelles". Així que ara podré lluitar amb força perquè la novel·la vegi la la llum algun dia en aquests mons de Déu. La noticia dolenta és que "El rus" segueix no trobant sortida. Hauré de perseverar en més premis, doncs.

No em rendiré!

2008-09-24T07:19:00.000-07:00

"LONELY PLANET BOY"

Ha passat gairebé un mes des del darrer escrit en aquest blog. Ara sí que és evident que s'ha acabat l'estiu. Pantalons llargs, samarretes de maniga llarga, no més calor, funda nòrdica al llit i tota la pesca. He de tornar a anar a la piscina. M'ho he proposat per la setmana que ve. Espero poder-ho complir.
Fa uns dies vaig acabar "La noia de les estrelles". Ara toca la neura de rellegir-la, reescriure-la i repassar-la amunt i avall i deixar-la reposar. Quan tot aquest procés s'hagi acabat, li enviaré a la Sandra Bruna a veure si la poden col·locar a alguna editorial. Ja toca publicar una novel·la. De la primera i, fins ara, última, ja han passat més de sis anys. I des de llavors he publicat dos reculls de contes que han passat molt desaparcebuts però dels que estic del tot orgullós. He presentat dos novel·les més a premis que es fallaran en els propers mesos. Així, que amics, enceneu espelmes per mi i desitgeu la millor de les sorts per algú que l'únic que sap fer en aquest món (laboralment, és clar) és escriure.
Fa uns dies l'Uri i en Moi em deien que ells també són solters i que tenen poques perspectives per deixar de ser-ho. No estic sol! Enmig d'aquesta epidemia de noies embarassades, cotxets, parts, crios a la plaça de la Vila i parelles encantades de la vida, n'hi ha uns quants que ens hem quedat al marge. Som joves, sí, però això m'ho venen dient de fa molt de temps. Diuen que encara queda temps per tot. Però des de l'obsessiva Montse que cap noia s'ha creuat pel meu camí de manera fructífera. No recordo haver-ne enamorat en els darrers mesos, bé, hi ha hagut algun fletxasso momentani però que no ha passat d'aquí. De vegades penso que he nascut per estar sol. Jo, en aquest estat, no estic malament. Una mica avorrit, això sí. Faig el que em dóna la gana, no tinc mals de caps, no he de canviar bolquers, faig l'horari que em rota, dormo com una bèstia i estic en aquest règim àcrata que tant en complau. L'última noia que em va sacsejar els sentiments de veritat va ser la Núria. Em sembla que ja ho he escrit abans en aquest blog. I després d'ella, tinc la sensació que ja he gastat tota l'energia afectiva que em quedava. M'he tornat un escèptic sentimental. No conec noies magnètiques, especials, per les que valgui la pena sacrificar la individualitat de la que gaudeixo. En els darrers mesos n'he conegut unes quantes però la majoria no tenien aquesta xipa que fa que una dona et cridi l'atenció i t'electrifiqui els sentits. Sempre he pensat que és millor estar sol que mal acompanyat. Està claríssim. Així m'ha passat amb les parelles que he tingut. Sempre preferia estar sol que amb elles. Amb aquesta noia de qui parlava, la cosa em semblava que seria diferent. Ja sabeu, química, connexió, màgia, força, energia i tota la pesca. No sé d'on treure'n una altra com ella. Ja no surto per les nits, els amics han anat esborrant-se, en queden alguns però que ja estan col·locats des del punt de vista social. Em moc poc. De tant en tant apareix alguna femella interessant però no veig que hi hagi correspondència. Com deien els New York Dolls, sóc un "Lonely planet boy". Però en el fons, ben endins, tinc esperances de no envellir sol i de poder compartir els meus moments i experiències amb una dona que valgui la pena i que m'ajudi a crèixer cap amunt, que em dongui bons moments, que no m'atabali massa, que no em vulgui exprèmer les neurones i que em dongui afecte, escalfor, tendresa i comprensió.
Ah, i potser sí que podriem fer clubs de solters, no sé si serviria de gran cosa però potser ens en podríem riure una mica de nosaltres mateixos i passar estones gratificants. Solters del món, uniu-vos!

Salut!

Ah, i moltes gràcies per tots els qui deixeu comentaris en aquest vomitori. I això, que cada cop, em torno a sentir més anarquista que mai. Gràcies per haver recobrat la vella i noble ideologia. Ser que el temps de les utopies s'ha acabat, però a nivell personal, els politicatxos no ens podràn obligar a res.

2008-08-30T08:16:00.000-07:00

FINAL D'ESTIU

No he escrit gaire en aquest mes d'Agost al blog. M'he centrat en la novel·la que espero acabar en poques setmanes. També he anat bastant a la platja, que tenint-la al costat de casa, és tot un plaer. Ahir va ser l'aniversari de l'Aina. Ha fet nou anys i aquest curs ja farà quart de primaria. Com passen els anys. Va ser un dinar festa en plan familiar. Ara és a Núria amb tota la familia menys jo. Aquest any l'Aina ha fet unes vacances ideals: ha anat a Lanzarote amb la Berta, va fer unes colònies al Pedraforca amb amigues i amics de Tiana, ha estat a Platja d'Aro i ara a Núria. Els pares tindràn la feinada d'aguantar els quatre nebots durant tota aquesta setmana que ve. Jo tindré la feinada d'aguantar-me a mi mateix. No tinc gaires problemes, per això, en aguantar-me a mi mateix. Fa unes setmanes em van treure l'antidepressiu i el cos no ho va assimilar: insomni, ansietat i neguit. Així que me n'han donat un altre que a més ajuda a dormir i ara torno a estar perfectament. Sóc un drogoaddicte legal.
No m'he mogut de Montgat i Tiana durant tot l'estiu. Tan sols la breu escapada de dur l'Aina al Pedraforca. Però no m'he agobiat. Per sort no ha fet massa calor i he pogut treballar amb normalitat. Tampoc m'he mogut perque no tenia ningú amb qui anar enlloc. En Marc va anar a veure el Dani a Blanes el cap de setmana passat. No em venia de gust anar-hi i em vaig quedar aquí. Així que l'estiu ha passat sense massa sobresalts. Molt línial tot plegat: platja, feina, Tiriti, pretemporada del Barça, insubmissió particular contra els fastigosos jocs olímpics i no gaire més. Ah sí, he conegut una noia molt interessant i l'aniré veient durant els propers mesos. Em va fer molt bona impressió i em va fer l'efecte que potser me la podria lligar. Però sóc bastant "torpe" en aquest tipus d'apreciacions. De totes maneres el temps dirà. Amb els anys em segueixo il·lusionant ràpidament però si no hi ha resposta positiva ja no perdo el nord com fa uns anys. La veterania és un grau, suposo. Em quedo fletxat durant uns dies davant qualsevol mostra d'afecte femení, però l'efecte em dura tan sols uns dies i després torno a la realitat. Aquest estiu m'ha passat amb unes quantes noies. Però no em menjo l'olla ni m'enfonso com passava fa uns anys.
L'únic retret que puc otorgar a aquests mesos de sol és la soledat. Veig tothom aparellat, vivint amb parella, tenint fills, amb il·lusions, veig families al carrer i als pobles, tots feliços d'estar junts i jo segueixo amb la meva república unipersonal. I penso que si gairebé tota la vida he estat sol potser és que estic cridat a no deixar-ho d'estar mai. Qui sap. Però no és la meva intenció. Intentaré anar sembrant llavors por ahi i a veure si alguna creix i es converteix en alguna cosa agradable.
I ideologicament estic tornant al pensament anarquista de fa tants anys. La classe política a tots els nivells (de poble, de país, d'Estat i de món) em torna a fer bastant fàstic. Torno a ser un escèptic poc a poc. He parlat amb gent durant aquests mesos i se'm torna a decantar la balança cap l'ideologia llibertaria no militant. Se'n poden anar tots a prendre pel sac. No crec en ningú i tot em sembla una enorme palla mental que queda en una esfera llunyana a tots els mortals de carrer. Ells estan en el seu món i nosaltres en el nostre. Fa unes setmanes parlava del republicanisme federal. Ara ja no ho veig tant clar. Ni els espanyols ens donaràn aquest marge ni els catalans el voldrem. No hi ha cap mena de manera de canviar aquest model d'estat tan estèril. La independència tampoc m'agrada perque no estic d'acord amb les patums intel·lectuals, artístiques i creatives que la defensen. Es pot confiar en l'empalagosa Isabel Clara Simó, en el tonto del cul del Joel Joan, el bavós de Pep Sala, el corporativisme de TV3 i tota la resta? Au, bon vent per tots. A mi la cultura catalana no m'ha donat res del que volia i segueixo en les trinxeres de l'underground més absolut. Espero que si algún dia els meus llibres venen més de mil exemplars no em transformi en un capullo com tots els que he citat. Si ho faig, sisplau, aviseu-me.

Bon final d'estiu.

2008-08-08T09:24:00.000-07:00

GARRULOS

Aquí estic, en aquestes semi vacances en les que no paro d'escriure i anar a la platja. La gent marxa de viatge, l'Abel és als EEUU, la Berta i l'Aina a Lanzarote, la Lucrecia i el Juan són a Mallorca, mons pares van anar al Tirol i jo estic aquí, passant un estiu la mar de tranquil. A Montgat on the Beach.
La nova rutina diaria m'anava bé, anava a la platja, dinava, treballava i després de berenar pujava a Tiana a la terrassa del Tiriti. Però ara això queda avortat. Han tancat el bar fins a finals d'agost. Putada al canto. L'alternativa Casal és bastant penosa, la majoria de dies no hi ha coneguts i la cosa és prou depriment.
Aquest any he canviat la platja del Xiringuito per la de davant de casa. Al Xiringuito, al costat de l'estació sol haver una concentració de ties bones bastant espectacular, però, és clar el nombre de garrulos augmenta en proporció geomètrica. Aquí davant del Mon Bar també hi ha alguns garrulos, però la cosa està bastant controlable. Me n'he adonat que els avorreixo, als garrulos. Avans de viure aquí a Montgat no els coneixia de primera carn. És una espècie que aquí al meu barri apareix a l'estiu. Molts van en ciclomotors a punt de reventar, formen grups nombrosos i són escandalosos, maleducats i desagradables. A la platja solen trobar el seu medi preferit, però també n'hi ha pel carrer i circulant por ahi. Abans, quan no convivia amb ells, creia que eren suportables i que criticar-los formava part d'un prejudici racial. Però ara que els pateixo en primera persona sé que em produeixen un sentiment de total repulsa. Suposo que la majoria han estat escolaritzats, però tenen el coeficient intel·lectual d'una gamba. La majoria parlen en castellà i utilitzen un vocabulari primari, pobre i vulgar. Tant se'ls hi enfot la gent del seu voltant. El seu màxim esponent és el tren. Allà s'hi troben ben a gust. Criden, s'insulten, parlen vociferant i molts van tatuats. Els nois són prims i ossuts. Les noies a vegades estàn bones però no són més llestes que una plaga de meduses. La meva màxima experiència amb els garrulos va ser un dissabte a la matinada de fa tres o quatre anys. Tornava de veure un concert magnífic de Josele Santiago i vaig agafar el nit bus. Tot anava bé fins l'arribada a Santa Coloma. Allà va pujar un nombre impressionant d'especímens agarrulats. El seu comportament era lamentable. Es passaven les xibeques, cridaven, es maleïen entre ells i semblava que cadascún duia un megàfon enganxat a la boca. I van començar a fumar petardos. Un autobús és un lloc de dimensions reduïdes i erem a ple hivern. La olor de porro concentrat era omnipresent. Em van venir molts records de la època drogoaddicte. El fum em va anar marejant i els vaig increpar alguns cops, però ni cas. La multitud garrula va baixar a la zona de bars de Can Ribó i va quedar la zona d'entre Badalona i Montgat dins l'autobús per refer-me una mica. El xoc, però, havia estat total. La majoria, és clar, eren adolescents. Adolescent i garrulo, una combinacíó explosiva.
Tot plegat és políticament incorrecte. S'han de respectar les minories, però quan les minories no són tan minòries i a més no respecten les normes implícites de convivència social, què cony, se'ls ha de maleir.
Ara només queda un mes i mig d'estiu, i després el garrulisme a Montgat Beach desapareixerà fins la temporada que ve. Se'ls seguirà veient enfilats en estridents ciclomotors i conduint cotxes tunejats de forma penosa i hortera. Però només espero no haver de tornar a agafar el nit bus en una nit de cap de setmana.

Salut!

2008-07-31T09:27:00.001-07:00

FEINA

Aquests dies m'ha sortit una feina que prometia molt. Es tracta de traduir una biblia d'una sèrie del castellà al català. La gent que m'ha fet la oferta em van dir que mirés quan els podia costar tot plegat. Jo he indagat per aquests món de Déu ja que no sabia quan els podia demanar. La xifra final era molt atractiva per mi i justa segons la gent de la professió. Però els de la productora em van dir que no tenien tant de pressupost per aquest projecte. Potser es pensaven que els faria la feina per quatre duros. Com diuen ells, tinc cara de bona persona. Però, cony, bona persona no implica ser tonto. Recordo haver fet feines de guionista per molt pocs diners fa anys però un es cansa de que li prenguin el pèl. La qüestió és que fa dos dies m'havien de trucar per parlar del tema i encara estic esperant. No mola gens que considerin la feina d'un com a insignificant. Ens hem de fer valdre. Tampoc abusar perquè, repeteixo, vaig demanar barems a l'associació d'escriptors i a una empresa de traductors i també vaig seguir el consell d'un antic professor guionista amb qui mantinc el contacte. Per tant, el que vaig demanar era just i no crec que a ells els hi representi una ruina. Per altra banda, ells ja han fet una despesa en aquesta sèrie ja que van contractar a uns guionistes per escriure la biblia i el capítol pilot. Per tant, un ha de cobrar el que ha de cobrar. En properes entregues informaré de l'estat de les coses.
En fi. Per altra banda ahir em vaig assebentar que el Tiriti tanca durant tres setmanes a l'agost. Collons. Era un lloc ideal per anar cap el vespre, a prendre un suc, a trobar els amics i coneguts de Tiana, a fumar un parell de cigarrets de liar i xerrar una estona o simplement estar sol gaudint d'una bona tarda d'estiu. Doncs ara el tanquen. Pam! Suposo que la gent anirà al Casal, quin remei, o ens quedarem tots a casa, cosa que a l'estiu no és gaire aconsellable.
Per altra banda, he arribat a la pàgina 89 de "La noia de les estrelles". Aquesta novel·la serà una mica més llarga que la última que havia perpetrat. Encara queden moltes coses que passar. Espero que tingui una sortida més immediata que "El rus" que porta més d'un any circulant por ahi. De moment estic passant-ho bé reescribint-la (perquè és una revisió d'una altra) i m'agrada força com està quedant. Els consells de la col·lega Lluçia sembla que van per bon camí.
Aquests dies vaig a la platja a sac. M'hi passo una mitja de dues hores diaries, al migdia. No m'hi banyo, em refresco a la dutxa ja que la veritat és que l'aigua sol estar sempre plena de merda. Coses surant, espuma, color tèrbol. Visca la gran cloaca mediterrània!

2008-07-23T06:55:00.001-07:00

DONES

Ahir vaig veure la Núria després d'uns quants anys, no gaires, de no saber res l'un de l'altre. Ultimament havíem reprès el contacte per telèfon i ahir ens vam trobar. Li vaig passar "Collage" i li va fer molta il·lusió. Amb ella sempre hi hagut una gran complicitat i ja fa una pila de temps que ens coneixem. És una noia divertida, guapa, sensible i amb molt de sentit de l'humor. Logicament, en els seus moments, em vaig enamorar d'ella d'una manera total. L'amor no va ser correspost i vaig patir com una bèstia per això. Parlàvem constantment i ens veiem sovint així que aquest amor unilateral que jo sentia em va paralitzar els sentits i fins que va arribar el desengany final no tenia ulls per altres dones. Bé, alguna altra hi va haver, però res comparat al cicló d'emocions que aquesta noia em projectava. La sintonia que teníem entre tots dos em va fer trontollar de mala manera. Ella tenia parella i les coses no li anaven bé, així que, pensava jo, l'amistat podria conduir a alguna cosa més profunda. Però no va passar res. Com tampoc va passar res amb la Laia, una noia fantàstica uns quants anys més jove però molt madura, intel·ligent, divertida i guapa. Durant un temps quedàvem, anàvem a sopar, al teatre, a veure concerts i tal. La cosa va durar una bona temporada. Jo n'estava bastant. Però ella tenia novio i la cosa es va anar precipitant cap les males notícies. Una pena. Ara som amics.
Al llarg de la meva vida sentimental, el què ha abundat més han estat desenganys unilaterals. Amb una pila de noies. Sobretot això em passava fa uns anys. Ara, per sort meva, he aguditzat les percepcions i de seguida em sembla veure quan no hi ha resposta per l'altra banda. M'estalvio disgustos i els moments d'electricitat duren menys. Però també he tingut algunes correspondències. A part de rotllos momentanis puc recordar la Mamen, que era la primera cantant dels Whisper XL. Vam estar junts un temps però no em vaig enamorar el suficient perquè la cosa durés gaire. Ens ho passàvem bé i teniem força comunicació però en aquella època jo preferia fer el cràpula amb els amigatxos. En aquella època també hi va haver l'Esther, però aquella noia era bastant hermètica i la cosa no va passar a una relació sòlida. Ah, i la Marga també, una noia de Mallorca amb qui vam compartir unes quantes nits. Era bastant més jove que jo però encara era més hermètica que l'Esther i a més vivia a Mallorca. No la vaig cuidar gaire a la noia i, és clar, em va deixar plantat sense que jo, inocent i descerebrat, pogués entendre el que passava. Abans d'aquests temps em quedava flexat de noies conflictives, estranyes o pirades. N'hi va haver moltes. M'atreia pel fet que eren molt diferents a les noies convencionals. Eren temps de drogues i alcohol i tot era bastant confús. Cap relació va fructificar en res i encara vaig tenir sort perquè sinó m'haguessin arrossegat en aquell espiral de desordre absolut. Em fletxava de cambreres caòtiques, de drogoaddictes cíniques i de passotes varies. A Amsterdam n'hi va ha ver unes quantes, sobretot la Heather, una noia de Montana que bevia cervesa com una esponja. Abans hi havia hagut la Silvia, una italiana que vivia a Lió i que en una estada a la República Txeca ens vam fer molt amics i la cosa va derivar en una confusió total. El seu pare era una borratxo i ella era una noia molt especial però que no estava gaire sintonitzada. Estudiava psicologia. I quan vaig tornar d'Amsterdam, en un curs d'anglès, em vaig colar per la Sonia, que semblava l'Audrey Hepburn, i que era tot un encant. Escoltava els Ramones i jo li passava cintes de Die Toten Hosen però mai volia anar a fer un café quan sortíem de classe ni acceptava que la convidés als concerts de Lagartija Nick. També em vaig colar per l'Ariana, en el temps de la segona formació dels Whisper i ella sí que era un caos total. Per sort no em va enganxar.
I més enrere en el temps, a la facultat, em vaig enamorar d'una que no m'enrecordo ara del nom però que era preciosa i a més tenia uns pits colossals. També em vaig colar per la Marta, que estudiava el mateix curs que jo i de l'Aran que deia que els Jesus and Mary Chain eren heavy metal i que era una noia que anava a ballar al Tradicionarius. Aquella mala pècora va jugar bastant amb mi. I també hi va haver l'Elisabet que estava en una associació aparentment subersiva i en la que em vaig apuntar per intentar lligarme-la. Ná de ná. Però no us penseu que tot van ser desgràcies. També n'hi va haver alguna que anava a darrere meu però que a mi no em feien el pes. En recordo una que es deia Menzia i que en una festa que vam montar el Carles i jo per un suposat viatge de final de curs em va regalar una rosa. Ella no m'agradava gens. No li trobava la gràcia. Potser és que m'agradaven els reptes difícils. I tot sigui de pas, en aquella falsa festa al Zeleste el Carles i jo ens vam treure una bona pasta.
Retrocedim una mica més. Als temps de l'institut. En els dos primers cursos només pensava en fer gamberrades. Però després la cosa es va despertar. M'agradava molt en secret la germana d'un amic que, pobre, fa uns anys es va matar en un accident en cotxe. La noia es deia Sussanna i la veia sovint, a l'insti o quan anava a casa d'ell. Em va flipar des de bon principi però mai vaig saber què fer. Era, com molts, un autèntic pardillo. Després n'hi havia una que es deia Africa que mai va voler sortir amb mi i una altra que es deia Susana també que era un encant i que duia unes Marteens blanques. Un dia em va dir que la portés a fer una volta en moto (jo tenia una Derbi Variant blanca) i això és el què vaig fer. Fer una volta al voltant de l'Institut. Enlloc de parar a un bar o a un portal a xerrar una mica i morrejar-nos vaig fer el panoli de mala manera. També hi havia l'Anna, que en una setmana blanca (quant de blanc) on vam anar a esquiar a Port Ainé, el dia que jo feia 18 anys, se'm va insinuar però jo no m'ho acabava de creure. M'agradava l'Eva que aquella mateixa nit es va enrotllar amb un altre. No vaig ser capaç de seguir-li el joc a l'Anna i ella era preciosa i després, ja a l'institut, després de l'esquiada, se'm quedava mirant buscant algún gest meu però jo no em veia res ja que no em creia que una de les més guapes em busqués. Els amics no es creien que aquella preciositat em busqués a mi. Els amics, com veieu, ajudaven a millorar-me l'autoestima, els molt cabrons.
Vaig perdre trens, com veieu i en vaig deixar passar perquè no m'interessaven. Com la Cristina que quan jo tenia 18 anys i ella 14 ja s'havia intentat suicidar dues vegades. Mala peça al teler.
Però la dona que més he estimat és la Núria, de qui parlava en principi. Erem com dues ànimes bessones i jo vaig fer tot el possible perquè ella acabés al meu costat. Però no va poder ser. Encara dins meu sento coses molt intenses per ella tot i que sé només podem ser amics però ella és la dona més especial que he conegut. Està bé que a pesar de tot (i que jo li demostrés de manera explícita els meus sentiments fa temps) poguem ser bons amics perquè l'amistat vertadera és un bé que costa trobar.
Ah sí, fa un parell de dies em vaig trobar la Montse, la noia de qui parlava en l'últim escrit. Ens vam trobar a la botiga d'electrodomèstics de la meva familia. Em va dir que vivia a Tiana i s'havia fet la permanent, això no m'ho va dir, ja es veia per si sol. Ja no és profe d'anglès, ara dona català en un institut. Aquella relació, de fa dos estius, va ser intensa, divertida i també massa absorvent. No podia respirar i em vaig ofegar. I li vaig trencar el cor, com a la Mamen feia tants anys. No m'agrada fer mal a la gent i ho vaig passar molt malament. Però, de seguida, me n'adono quan una cosa no funciona i opto per tallar de soca-rel. Fa més temps, quan treballava a la FNAC, em vaig lligar una clienta. Era una noia fisicament encantadora: baixeta, mona, agradable i suau. Però estava com una puta cabra. Es deia Miren. Sempre ens estàvem discutint i retreient-nos coses. No sabia per on agafar-la. Imprevisible. Neuròtica. Desequilibrada. Inestable. Verbalment violenta. Era la boja més boja amb qui he estat. Creieu-me, un vertader calvari. Vam deixar-ho estar al cotxe i ella va agafar una ampolla de suc de poma que haviem comprat a la benzinera i la va abocar a dintre del meu pobre Ford Fiesta. El cotxe va fer olor a suc de fruita durant uns quants dies.
I ara què? Ara fa quatre anys que visc sol en aquesta casa fantàstica de Montgat i tinc un amor platònic que no m'obsessiona però que sempre ha estat allà. No us penso dir qui és perquè molts de vosaltres la coneixeu i fins aquí arriba la confiança, estimats amics. La veig i se'm paralitza tot. Però li parlo i ella em segueix la corrent i el temps dirà el que vulgui dir. I sino, a seguir buscant que, com deien en els iogurts fa anys, això, que, a seguir buscant que hi ha més premis.

Salut, amor, sexe i peles!

2008-07-17T08:56:00.001-07:00

TRASTORN

Fa un parell d'anys vaig tenir una novia fugaç. La relació va durar poc però va ser molt intensa i absorvent. Doncs bé, un dia li vaig explicar que jo havia tingut un parell de crisis nervioses. Ella ja ho sabia. Em va estranyar molt ja que no teniem amics comuns ni havia conegut encara la meva familia. Va resultar que una cosina meva que treballa en una botiga de Tiana li havia dit que jo era esquizofrènic. Mentida i ignorància. I xafarderia també. És veritat que tinc una enfermetat mental però no és l'esquizofrència. Pateixo el que es diu trastorn bipolar. Fa ara deu anys vaig tenir la primera crisi però no m'ho van diagnosticar bé. Llavors van dir que havia patit un brot psicòtic. Em vaig estar medicant i anant al metge durant prop de dos anys. Fins que em van treure la medicació i vaig tenir una altra crisi. Havia estat ingressat en diversos centres i a part de ser un infern a la terra tot plegat va ser un calvari. La segona crisi va ser diferent a la primera però ho vaig passar molt malament. El trastorn bipolar es caracteritza per les crisis d'eufòria o maníaques i les fases de depressió profunda. Hi ha gent que en té sovint i que són més o menys lleus. Jo, com us he dit, n'he tingut dues i les dues han estat molt severes: deliris, eufòria desmesurada, loquacitat exagerada, alteració de la percepció de les situacions i molt de patiment (fins i tot intents de suicidi). Després, un cop ingressat arriba la fase de depressió que, depenent de la medicació, es pot allargar bastant. La meva segona depressió profunda va durar prop d'un any i mig. És horrible. Durant l'etapa d'eufòria tens pensaments grotescos, se't desfigura la realitat en la que vius i ho passes de puta pena. Tot és molt confús i pots tenir deliris molt forts, jo pensava que era Jim Morrison o Déu o Adolf Hitler i em van haver de lligar en un llit durant en un període que no podia determinar. Vaig arribar a creure que em deslligava del llit, saltava i em ficava pels forats de l'endoll. Terrible. És com menjar-se cinquanta tripis al mateix temps. El segon cop vaig anar a parar al psiquiàtric de Santa Coloma on em van tractar molt bé i em van encertar amb el diagnòstic. Però el primer cop la crisi em va agafar entre un rodatge en el que treballava d'auxiliar de producció i unes vacances a París. Vaig acabar internat a França, en un lloc molt acollidor i després vaig anar a parar a una comunitat terapeùtica que era una verdadera presó. Espantós. Fins que em van deixar anar a una escola en el camp on ja no em sentia tan empresonat. Després, quan vaig sortir de la depressió, vaig anar refent la meva vida. Fins, que patam! vaig tornar a trobar-me malament. He fet molta teràpia, he tingut una pila de psicòlegs i terapeutes i psiquiatres i ara, ja fa anys, estic amb una psiquiatra que em porta la mar de bé. Hauré de prendre medicació potser per sempre, però, bé ja m'hi he acostumat. Les causes de l'enfermetat les he anat treballant en aquests processos i el detonant va ser el consum de drogues i alcohol. He pres haixix, marihuana, speed, pastilles, tripis i coca. Durant bastants anys. I, és clar, l'alcohol. Ara estic bé i ja fa sis anys que vaig sortir de la última depressió. Em dedico a fer el que m'agrada, m'he independitzat, m'he allunyat de personatges sinistres que hi havia a la meva vida i faig una vida més o menys normal. Dormo molt, per això. Però no hi ha cap problema. Queda tot aclarit, així que, cosineta meva, res d'esquizòfrenia.

Salut!

2008-07-12T09:11:00.000-07:00

HERE COMES THE SUMMER

Ja fa unes quantes setmanes que l'estiu ens ha caigut al damunt. Per tant, he substituit l'esport de la natació pels migdies torrant-me al sol de la platja de Montgat Nord, el meu estimat barri. Els altres anys anava fins el xiringuito perquè allà esperava trobar noies atractives que, de fet, hi eren. Mai, per això, havia tingut èxit amb cap d'elles tot i que en comptades vegades, havia intentat aproximacions. Aquest any, en canvi, he decidit canviar el bullici de la zona de l'estació per la platja de davant de casa. No hi ha tant garrulo i la cosa és més tranquil·la. No hi ha, per això, gaire noies guapes. Avui, per dur la contrària, ha aparegut una sirena amb tanga que feia fondre els ploms de qualsevol central elèctrica. M'he trobat en Jordi i ens hem posat al dia de les darreres novetats ja que feia una pila de mesos que no ens veiem. M'ha dit que demà (diumenge!) treballa i m'he sentit un porc privilegiat per treballar des de casa i fer els horaris que em convenen.
El sol del migdia ha deixat pas a una tarda ennuvolada que amenaça pluja. Potser l'Abel sap si caurà aigua o no.
Segueixo batallant des de les trinxeres sense subvenció ni res. Aquesta setmana he enviat "La música vermella" a un concurs d'Andorra. Estic pendent també del concurs de l'Odissea a Vilafranca on vaig enviar la perversa història d'"El rus" que cap editorial vol publicar. Alguns perquè no es garanteixen vendes, d'altres perquè la troben massa trencadora i radical i altres per no sé quins motius. El resultat és que no veu la llum. Parlant de veure llum, em quedo flipat de la gran quantitat de dones prenyades o amb fills petits que hi ha a Tiana. Com es reprodueix l'espècie! Vaig al Tiriti a fumar aquesta mescla que m'he fet d'Amsterdamer i Samson i a beure suc o tònica i em trobo amb amics o coneguts i xerrem i em quedo astorat ja que molts ja tenen fills i d'altres els estan esperant i jo que faig el contrapes de la balança. És a dir, no fecundo. Ho tinc una mica magre ja que no tinc parella però he arribat a un punt en el què ja no em menjo la bola per estar solter. Vaig llençant la canya per aquí i per allà i em trobo, com la setmana passada, una noia que, al cap de xerrar durant cinc minuts, em demana si crec en Déu i què penso del matrimoni. Hòstia santa! Quina paia més autèntica. Li posaré el qualificatiu de dona de l'estiu. Era molt mona però tenia incrustat al cervell un fonamentalisme catòlic absolut. Vol conèixer nois creients. Ella va a missa i tota la pesca i jo li vaig dir que creia en alguna cosa superior però que no era l'esglèsia catòlica. També li vaig dir que de jove era anarquista i que havia flirtejat amb la CNT i que havia tingut problemes amb les drogues. No ens veurem més. Si se li pogués fer un transplantament de cervell i posar-li un d'alguna que ara em ve al cap seria perfecte. Però aquesta tècnica quirúrgica, que jo sapiga, encara no s'ha inventat.
Aquestes setmanes estic ficat en la reescriptura de "Tiziana". Li he canviat el títol i ara es diu "La noia de les estrelles". He seguit alguns consells de la col·lega Lluçia i he donat un nou enfoc a la història. No us vull avorrir en detalls, només dir-vos que la història passa a Tiana, que en la ficció es diu Tiziana. Espero anar avançant bé amb el ritme d'aquests dies i espero que, un cop acabada, la gent de Sandra Bruna la puguin col·locar amb més exit que "El rus". El temps dirà. Per cert, el temps no em va donar la raó i la roja, la furia espanyola va guanyar l'Eurocopa. En fi, crec que la opció de veure competir la selecció catalana queda més lluny que mai.
També he sentit que el poble està flipant amb el tema de la subvenció que parlava l'altre dia.

Duro y a la encia!

2008-07-03T07:21:00.001-07:00

A COP DE SUBVENCIÓ

Ahir vaig llegir astorat a El Punt que l'ajuntament de Tiana subvenciona el nou disc de Pau Riba amb 7500 euros. Aquesta mesura s'emmarca en els ajuts que el nou consistori otorga als artistes del poble. En Pau oferirà, a canvi, un recital al poble. Però no havia actuat altres vegades sense estar subvencionat? I , a ulls meus i potser d'algú altre, tot plegat representa una injusticia total cap a la gent de la creació que no tenen renom ni carrera consolidada i que no tenen cap ajut per tirar endavant la seva tasca. En Pau porta unes quantes dècades gravant i actuant per tot el país. Coneix el mercat discogràfic i en forma part des de fa lustres. Els que batallem des de les trinxeres, com deia en el darrer vomitori, hem de seguir batallant a la contra. Sense editorial sense marxant sense galerista sense segell discogràfic sense programació teatral estable sense productora sense local d'assaig. Ens queixavem tots de l'endogàmica política catalana de subvencions al teatre, als grups musicals i al cinema. Doncs, ara, al nostre poble, apliquem el mateix raser. Per exemple, Woody Allen (amb tots els respectes per la seva impecable carrera) ve a rodar a Barcelona i se li obren totes les portes i tots els permisos mentre els cineastes locals no se'ls posa més que trabes per treballar en les localitzacions exteriors. Només s'ajuda als qui ja no els fa falta. A Catalunya, a Barcelona, i ara, a Tiana. D'acord, l'ajuntament ha fet coses pels artistes i la cultura en aquests mesos. Però això, amics, és una altra dimensió. Ara ja pot anar qualsevol artista a l'ajuntament a demanar un sac d'euros. Estaria justificat. A més en Pau Riba afirmava en l'article que ell tenia els mitjans a l'abast per gravar-se el disc. La cosa aixecarà ampolles al poble i molta gent hi mostrarà el seu desacord. Es pot entendre com una mesura de projecció de la vila de Tiana a portes enfora. Però, repeteixo, aquest ajut peca del mateix que quan la generalitat subvencionava als grups de rock català que es podrien d'èxit. Autobombo i autocomplaença. L'alcalde diu que també ajudaràn a altres artistes del poble, tan amateurs, com professionals. Però això, naturalment, ferirà les sensibilitats dels que no es vegin inclosos en aquesta llista. Sota quins criteris es seguirà donant subvencions? Perquè? Per qui?
Insisteixo, un cop més, els que ho necessiten de veritat no es veuen recompensats. Imagino que hi haurà una bona pila de músics amateurs que no tenen diners per gravar una maqueta, imagino que hi ha pintors que no tenen galeria on exposar, imagino que hi ha actors amb talent que no troben feina perquè no són prou coneguts, hi haurà ballarines que no tenen companyia estable on mostrar les seves actuacions, hi haurà escriptors i poetes sense editorial que es maten treballen en solitari sense que les seves obres vegin la llum pública, hi haurà fotògrafs amb centenars de fotos que vendre i que no troben espai on exposar-les. Tampoc dic que l'ajuntament ens hagi de solucinar la vida a tots plegats. Però tampoc ha de marcar aquestes diferències. En fi. Més del mateix. I després vinga criticar els poders públics que, des de més amunt, fan de mecenes dels que tenen verdadera projecció i mitjans i promoció i marketing i carrera consolidada.
Penso que ens ho hem de fer mirar entre tots plegats.

Salut i que la força ens acompanyi!

2008-06-28T11:24:00.000-07:00

SETMANA ARTISTICA

Fa uns dies escribia que la major part de la gent que conec treballa en feines que els desagraden. L'Abel, des del blog, em testimoniava que ell està encantat de la vida fent de l'home del temps. Sé que aquesta vocació l'ha acompanyat des de petit i ara té el privilegi d'haver-la convertit en el seu ofici. Felicitats Abel! Potser al fer aquest comentari pensava en que la gent que ens dediquem a l'art, la creació, la cultura o el que en voleu dir, no en podem fer el modus operandi. Hi ha d'haver activitats paral·leles que aportin els calés. O potser no. Casualment, aquesta setmana he pogut parlar amb un seguit de coneguts que es dediquen a pintar, a escriure, a fer d'actors i tota la pesca. I tots coincideixen en la delicada situació en que es troba la cosa. Això no és nou. Sempre es diu que l'art està en crisi. De sempre. Està en crisi el cinema, el teatre, la literatura, la poesia, la interpretació. I no ve d'ara, és clar. Aquest món, potser com molts altres, és un cercle tancat dins el que és molt fotut entrar-ne i molt fàcil sortir-ne. Els que remenen les cireres només es refien dels noms coneguts o mediàtics, hi ha un futimé de prejudicis per les idees noves, s'aposta poc pels nous valors, s'aferren a modes passatgeres, refusen la vessant crítica i subsersiva que ha de tenir la creació per qüestionar els valors impedants en la societat. Repeteixo, aixó no és nou. Recordem que el pobre Van Gogh no va vendre un quadre en vida. I s'ha fet més famosa la cara musical i endolcida de la seva orella, és clar, aquell grup de pop suau de Donosti. Pobre home. Escolto la gent que critica, que es queixa de com està el panorama, de la dictadura dels galeristes conservadors, del prepotentisme dels directors de casting, dels editors que no juguen pels autors nous o que no tenem cognoms ilustres. Estem minats de Maries de la Pau Janer, de Mariscals, de Jordis Lavandas, de Tapies, de nissagues Peres i de la mare que els va parir a tots plegats. Però els silenciats, els que estem a la trinxera, no callarem. Seguirem perseverant, actuant, escribint, pintant, continuant en la resistència mentre tinguem temps, fe, il·lusió i coses a dir. Som joves, no estem cardats del tot i alguns tenim la sort i el privilegi de tenir temps per dedicar-nos en plan kamikaze a clavar punyalades al stablishment, les èlits, les intelligentzies, els prejudicis i els nepotismes. Com diu en una pintada del centre de Montgat: "Ellos lo tienen todo, nosotros lo que les falta". I segur que si seguim batallant, hi haurà més persones com l'Abel que ens podem dedicar en cos i ànima al que ens surt de dintre.

Salut!

2008-06-24T09:47:00.000-07:00

SANT JOAN

Ja ha passat Sant Joan i, com en els darrers anys, la cosa ha estat ben tranquil·la: un sopar familiar, tirar uns quants petardos i anar a dormir no gaire tard. Vaig regalar a mon pare, que es diu Joan, un llibre del Mathew Tree: La puta feina. I és que a pesar de que ell ja no treballi, mai es va trobar realitzat en el què feia: treballar a la Caixa. m'ho va dir ben clar, quan jo hi treballava de molt jove els dissabtes: estudia i busca't una altra feina. Sempre li agrairé aquest savi consell. La majoria de gent treballa en coses que no la fan felices, perque s'han de guanyar diners, s'han de pagar hipoteques i menjar i mantenir families i tota la pesca. Així que no queden més collons que treballar. Si repasso la llista de gent que conec, així, a un primer cop d'ull, ben pocs treballen contents. I els que treballen contents no guanyen el suficient i encara depenen més o menys de les families. Està mal montat el sistema capitalista en aquest aspecte. I ara diuen que volen augmentar les hores de feina setmanals fins a 65! Toca't els collons! Tornem al segle XIX! Vinga! El sistema capitalista, però, funciona perfectament. Dura i dura i dura i ens té a tots agafats pel ganyot. Ningú s'escapa de la gàbia de ferro. Només té petites escletxes en les que col·larse i treure'n bon partit. I en això és pel que lluito, almenys de cara al futur.
Per cert, la naranja mecanica ya no es mecánica. Els russos els van donar un bon bany. Res a veure amb el penós partit que van jugar contra la roja. Els van dominar de cap a peus i no els van deixar fer el futbol que ells havien fet a la fase de grups. I, la roja tampoc va fallar. El partit contre Itàlia va ser, clarament, un partit de merda. Avorrit, espès, insípid. Fins que van arribar als penals ja que ningú va ser capaç de marcar. Va ser horrorós patir els comentaris dels de Cuatro, amb una èpica nacional ridícula i fora de tò. Semblava que ens hi juguessim el futur com a país o estat o digueu-ne el que vulgueu. I al final, el tio va dir: "dios existe!" totalment fora de sí. Tot es barrejava: nacionalisme, esport i religió. Sensacional. Jo em vaig posar de molt mala hòstia per tot plegat. I molt més encara quan vaig sortir amb el cotxe i pel centre del poble, des de un balcó, cert energúmen tianenc cridava: "arriba españa! arriba españa! podemos! podemos!". Brutal. Ara ens queda Moscú, allà sí que hi havia plaza roja i no la de Colón. Quina tela. El més trist és que han arribat a semifinals sense fer un joc brillant, a part, potser del primer partit. Hi ha hagut seleccions que han jugat molt millor i que s'han quedat pel camí. Però les coses van així. No en vull parlar més. Esperem que la força els deixi d'acompanyar en el proper partit perquè sinó és que s'ensorra el país sencer.

Viva el mal! Viva el capital!

2008-06-20T08:35:00.000-07:00

GRACIES

Acabo de llegir el comentari que l'Edu ha fet sobre l'escrit del Sidral Rock. M'ha reconfortat saber que, a ulls d'altres, jo no era el desfassat que m'he cregut d'aquella època. Imagino que si hagués sigut tant ionki com jo em veia a vegades, no hagués fet tantes coses com vaig fer en aquells temps. Una cosa, però, és certa. Crec que la professor anava per dins i a pesar de que en els assajos, a l'escola d'escriptors, a la universitat, a la ràdio i a tots els llocs on em movia, anava tirant endavant. En molts moments, però, ho passava malament. Imagino que com molts altres. Gràcies, Edu, per mostrar-me una cara del mirall en la que em costa veure'm reflexat.

Salut!

Per cert, acabo de saber que, un cop més, no he guanyat el Premi Ciutat de Badalona.

A seguir batallant, doncs.

2008-06-18T11:07:00.000-07:00

SIDRAL ROCK I PIONERISME VARIAT

Avui m'ha escrit l'Edu, segons ell el guitarrista més burro que ha tocat amb mi. També m'ha escrit la tieta dels Queralt, crec que des de Suecia. A tots dos gràcies per participar en el vomitori que és aquest blog.
En l'epoca dels Whisper XL segona part, que va anar des del 96 fins el 98, jo feia un grapat de coses. Em llevava d'hora, treballava en menjadors escolars i de vigilant en una altra escola, estudiava a l'Aula de Lletres després d'haver acabat la carrera d'història, assajava amb el grup tres cops per setmana, estudiava també anglès fins que em van suspendre i escribia. Van ser els anys de després d'Amsterdam. Ah, també feia un programa de ràdio irrevent i surrealista a Radio Tiana. El programa es deia "¿Cuando se come aquí?" en homenatge als estimats Siniestro Total. I els caps de setmana sortia, m'emborratxava, em drogava i intentava lligar quasi sempre en va. Ja vaig escriure fa uns dies que l'important de sortir de nit era pillar el cego. Corrien els porros, el bourbon, la cervesa, les pastilles, l'speed i la coca. De vegades una cosa i de vegades tot barrejat. Vaig fer moltes imprudències que ara em posen la pell de gallina. A pesar de estar ocupat la major part del temps suposo que no estava a gust amb mi mateix i les drogues, segons una psicòloga (la millor que he tingut!) eren un coixí. Un coixí per mitigar el permanent estat de frustració que m'agafava pel ganyot. A casa les coses no anaven bé. Les relacions amb el pare i les germanes eren infernals. No hi havia comunicació. Potser la cosa es suavitzava amb la mare, però el record que tinc del pare en aquella època era que ell tornava de treballar malhumorat i amb prou feines parlavem de les coses que em passaven.
No els hi agradava que posés tantes energies i diners en la música. Recordo la seva desaprovació total quan em vaig comprar el baix Rickenbaker que sempre havia somiat. Em vaig gastar els estalvis que em quedaven en aquell baix. Encara el tinc, desat a la funda i amb les cordes gastades perquè la pulsió del rock and roll m'ha fugit del tot. Només vam fer un concert amb aquell instrument (i un altre amb els Mortimers en una festa major de Tiana). Va ser el Sidral Rock, el dia que es va casar la infanta Cristina, un 4 d'octubre del 97. Va ser una bogeria perquè em vaig encarregar d'organitzar el festival gairebé tot sol. L'Edu va dir que m'ajudaria i la veritat és que aquella ajuda va ser bastant minsa. Van venir, entre altres, els Azucarillo Kings, els Doctor Explosion i els Amphetamine Discharge. L'escenari era enorme i la il·luminació i els efectes sensacionals. Recordo la pujada d'adrenalina de tocar a tota pastilla davant els centenars curts de persones que van venir. El dia sencer va ser demencial. Amunt i avall amb tot plegat i després tocar i després netejar l'immens camp de batalla en el que es va convertir el vestidor i la que llavors era consellera de cultura ens va fer netejar als 3 Whisper que vem quedar quan van acabar de tocar els Amphetamine. Recordo que la dona es va fer mal a la cama i que parlava en català als andalusos (estem a Catalunya i l'han de saber!) i que aquella nit em vaig esnifar la primera ratlla de coca de la meva vida. Estava exhaust i eren més de les 3 de la nit i allò era una cort de porcs. Així que vam haver de fer de brigada de neteja tots col·locats. Després vaig tenir un baixón total, una mena de minidepressió que em va fer vomitar i estava a Badalona amb un tipus tancat dins el meu cotxe i dormint i que no es despertava i jo que em cagava en tot. També em vaig sentir molt sol després d'actuar. El subidón del bolo va ser total però després vaig baixar a on estava el públic i em vaig sentir sol d'una manera total. No veia cap amic. Només hi era jo amb una buidada d'adrenalina criminal. D'aquell festival també recordo la al·lucinant reacció de l'ajuntament. No hi havia internet en aquella època i jo no tenia mòbil. Així que els grups enviaven els riders tècnics i tota la pesca al fax de l'ajuntament. Una tarda, un parell de dies abans de la celebració del concert, vaig anar a veure si hi havia algun fax per mi. I la secre de l'ajuntament em va dir que hi havia una reunió sobre el concert. Vaig entrar a una sala i em vaig trobar a tot el consistori, més el cap de policia, un tipus que organitzava l'Ozona Reggae i més gent. La ordre era clara: el concert s'havia d'acabar a les dotze de la nit a pesar de que hi havia un grup que tocava a les 3 del matí. S'havien de fer fora els bàrbars del poble un cop s'acabés el festival. Van fletar una estola d'autobusos metropolitans per deixar-los a l'estació de tren de Montgat. Que si destrossaràn el poble, que si ho embrutaràn tot i tal. La reunió va ser kakfkiana. Vaig haver de reorganitzar tots els horaris, em vaig barallar amb la consellera de cultura i el dia del Sidral els Doctor Explosion i els Discharge van poder tocar només mitja hora cada un. S'havia de complir la llei.
És molt curiós però aquella experiència festivalera va donar lloc a un altre festival l'estiu següent en el que al mateix lloc, el Poliesportiu de dalt, hi havia actuacions tota la nit sense cap problema. Suposo que vam obrir un camí. Pioners? Potser. I ara que hi caic he estat pioner en diverses coses i no és per penjar-me medalles, però he començat diverses causes de les que m'he apartat i que després han derivat en causes més sòlides però que ja no m'interessaven: pioner al Sidral, part del grup d'estudiants extremistes que després van ocupar el cine Princesa i van encetar el moviment okupa a Barcelona, candidat a les primeres eleccions a les que es va presentar Gent a Tiana, locutor kamikaze a les primeres emissions de Ràdio Tiana (durup durup Radio Tiana!), primer germà a casa de portar una noia a dormir al meu mateix llit davant la posterior desaprovació familiar, integrant de la primera etapa de De Mortimers (fugaç, molt fugaç), primera persona de la familia a anar a psicòlegs i psiquiatres, primer en arribar borratxo a casa, primer a tenir un ciclomotor, primer en portar cotxe dels 3 germans, primer en tenir una carrera universitària, primer en marxar de casa quan me'n vaig anar a estudiar a Amsterdam (que bona estava la Superskunk joder!)... i segurament altres més. En canvi he estat el que no ha trobat feina estable, el darrer en independitzar-me, el que encara no ha tingut fills, el que encara no té parella, el que es lleva més tard de tots.
Com podeu veure, tota una paradoxa.
Seguirem batallant!

Salut!

2008-06-16T11:09:00.001-07:00

PER UNA REPUBLICA FEDERAL

En aquests dies d'exaltació de la roja, el toro, la bandera bicolor i una suposada plaça roja al centre de Madrid, un es pregunta quina és la realitat nacional en la que ens movem. Fa unes quantes reflexions que apuntava les meves antigues simpaties per l'anarquisme. Aquest moviment, totalment contrari al caos i el desordre al que se li suposa, representa la màxima responsabilitat per l'home i la organització política en la que s'ha de moure. Durant les primeres dècades del segle XX i en especial durant la fratricida guerra civil, l'anarquisme va esdevenir la revolució social més radical i profunda de l'economia i la societat ibèrica. Actualment ens trobem a anys llum de tot plegat. De l'anarquisme no n'ha quedat res. Estem en mans més que mai dels poders fàctics, les grans multinacionals, el poder econòmic invisible i inhumà i el capitalisme salvatge i invisible està arribant a tots els recons del planeta. Els paísos de l'anomenat tercer món esperen ser tan estúpids com nosaltres, els afamats corren per entrar en la nostra demència i no queda res de la igualtat i el pensament lliure. Només ens queda el recurs de l'individualisme anònim i les microilles personals de llibertat. És gairebé impossible escapar-se de la gàbia de ferro occidental. Però la gent cada cop vota menys i els polítics s'han convertit en una fira d'eslogans i estratègies de marketing que tracten d'estúpid al personal. Però si la gent cada cop està més allunyada de la política, com deien els Kortatu, "hay algo aquí que va mal". Els nivells d'abstencionisme en les eleccions així ho certifiquen. Estem cansats de la mateixa canço tronada i malaltissa.
Si ens centrem en Espanya o l'estat espanyol o com vulgueu dir-li, és ben evident que el règim de les comunitats autònomiques està del tot obsolet. La casa reial i el monarca no hi pinten res apart d'anar a esquiar o fer regates amb els nostres impostos. No se'ls pot ridiculitzar perquè tenen por, sino que ho preguntin als del Jueves. Són, sens dubte, uns colossals paràsits que, suposadament, mentenen la unitat nacional. Un contrasentit. El monarca no té poder polític i en canvi manté unit l'estat. Empresonen o detenen els que cremen la seva rídicula imatge. Repeteixo: "hay algo aquí que va mal". I hi ha un problema endèmic: el vasc. I un altre que està incipient: el català. Està clar que la vella constitució no permetrà mai la independència dels uns o dels altres. Així que que millor que abolir la monarquia i establir un règim de república federal que reuneixi tots els pobles d'aquesta cosa anomenada Espanya. És una gran utopia, està clar, però si hem de confiar en els independentistes, aquests cada cop estàn més dividits i perden força per les lluites internes. Més baralles per aconseguir poder. Europa està vella. Espanya està senil. Occident està malalt. Necessiten una cura allunyada de la burrocràcia política. Així que fotem fora al rei i la seva ridícula familia i convertim la pell de toro en una república que aglutini totes les nacions que la conformen. Que cadascú esculleixi com es vol federar, si vol tenir un estat propi endavant. Si hem de finiquitar la constitució i instaurar-ne una de nova, més moderna, potent i justa endavant.
Tot plegat pot sonar a deliri. Potser la societat està allunyada de tot plegat i no li preocupa el més mínim, però si volem garantir un futur harmònic i lliure dels pobles ibèrics hem d'avançar endavant i sortir de les velles rèmores que ens lliguen a una realitat malalta que necessita una operació amb urgència. El capital, quan més dividit i descentralitzat millor. Eliminem la burocràcia. Abolim les velles famílies polítiques. Trenquem el bipartidisme fals i estèril. Siguem valents, collons i intentem lluitar per una organització nova que ens allunyi dels vells postulats i permeti eliminar la violència de les estructures de poder.
Sinó ens deixen, acabarem cadascú lluitant per la nostra banda. Potser seria també una manera: començar la casa pels fonaments.
Però no estaria malament recuperar la vella bandera de la república i desfer el nus de l'estat de les autonomies. Europa no ha de ser l'Europa dels grans estats sinó l'Europa dels pobles. Descentrelitzem el poder i acostem-lo al ciutadà. Quan més aprop tinguem les fonts polítiques menys podrides podràn ser.
I si algú parla de republicanisme federal, donem-li una mica de credibilitat. Potser ens ajudarà a fer un país renovat i amb futures esperances.

Salut!

2008-06-14T10:56:00.000-07:00

DISSABTE, DISSABTE

La naranja mecánica arrassa! Aquests si que van en serio. Brillants. Letals. I els de la roja que les han passat putes per guanyar a Suècia. Si algú pensa que podemos, doncs la veritat és que s'ho pot fer mirar. Temps al temps.
Avui és dissabte i he fet dissabte. He netejat la cuina després d'uns quants dies que tocava fer-ho, he escombrat el jardí (amb les maleïdes fulles del ficus de la veïna!), he desat una muntanya de roba neta i per rematar-ho he anat a comprar. Després m'he fumat el cigarret de la pau. El Samsun no m'acabava de convèncer perquè és massa fluix i l'he barrejat amb l'Amsterdamer. El resultat és bastant satisfactori. No pica tant com l'Amsterdamer i té una mica més de força que el Samsun sol.
Ahir vaig veure una pel·lícula notable: "Once", sobre un músic irlandès que toca pels carrers. No us diré res més. La recomano amb entussiasme. Sobretot en aquests temps d'absoluta mediocritat músical. No apareixen bones bandes de rock and roll. Si els Strokes i els White Stripes ens havien de salvar ho portem clar. Els Black Rebel no acaben de ser el que podien ser i els discos dels Raveonettes ( a part del primer que és una autèntica joia) es van desinflant. Avui toca Paul Collins al Razzmatazz i no hi vaig. Em fa mandra tot i que la Lucrecia i el Juan em van dir que els interessava. L'home ja deu estar molt vell. Des del Summercase de l'any passat que no he anat a cap concert. Potser n'hi ha hagut algun d'interessant, cosa indubtable, però la veritat és que escolto més música antiga que mai. Em segueix tirant el rock després d'una època d'escoltar coses interessants de mestissatge que ara ja no em diuen res. No sé si sóc jo que he canviat però recordo que fa uns anys, per un amor no correspost, vaig penjar el pòster dels Pistols a la sala. Va ser un d'aquells punts d'inflexió. Diria jo.
Ah, es veu que uns descerebrats han torçat les barres de la reixa de baix, la que dóna al carrer. Hi he vist una bossa lligada i la pintura que estava rescada. No entenia res. Després uns veïns m'han dit que algú les havia doblegat a la nit i l'Andreu m'ha dit que els polis les havien posat bé un altre cop. Collons de descerebrats. Com els que a finals d'estiu passat van trencar la paret que separa la via del tren del carrer. Ara els maleeixo i fa unes dècades era jo el que feia aquest tipus de coses. I després diuen que no pasan los años sino los quilos. I una merda!

Per cert i de nou: Holanda és el millor equip de l'Eurocopa i probablement els de la roja arribin a quarts però no trigaran a donar-lis una bona repassada. Yes we can! Shit!

2008-06-12T11:43:00.000-07:00

LA PERRUQUERIA

Fa un parell de dies que no escribia per aquí i, abans de que comenci un superapassionadíssim Austria-Polonia, partidàs dels partidassos, escriuré quatre línies. La primavera ataca. Fa un any l'estiu real ja ens havia caigut al damunt. Calor, sol, platja i pell morena. En canvi aquest any la cosa es perllonga. Estic pàlid. Fa un mes vaig anar algunes tardes a la platja però no vaig ni arribar a agafar color. I deien les dutxes que estaven tancades! Gran putada! Jo, amant del Mediterrani però no del del Baix Maresme que sempre està brut com una mala cosa ja no tindria on refrescar-me ! Sense dutxes! Però he sentit por ahi que les tornen a reobrir. Coses d'aquesta sequera i va i ve i marxa i torna. Espero que sigui estiguin obertes i pugui gaudir de l'aigua freda en ple sol canicular.
En fi.
Ah, gràcies Abel pels teus comentaris sobre el blog!
Que més? Ah sí, he anat a tallar-me els cabells aquesta tarda paraigua en mà. El carrer de Mar de Badalona estava mullat i amenaçava més pluja però després ha tornat a sortir el sol. La primavera esta sumbada, com es pot veure. He anat a la perruqueria de sempre. La Vane ja ha tornat del permís de maternitat i el jefe estava de vacances a Formentera. Bones vacances que em vaig regalar a Formentera fa tres o quatre estius. Total, que m'han tallat els cabells entre dues perruqueres, una em passava la màquina, l'altra me'l tallava de dalt, l'altra me'l rentava i de nou l'altra noia em posava la gomina i l'aftershave. Totes dues molt simpàtiques, conversadores i guapes perque ens hem d'enganyar! Una d'elles m'ha demanat l'adreça del blog, perdó no recordo el nom! així que potser ara està llegint això i totes les altres bestieses que he anat deixant aquí ultimament. Espero que em segueixi tractant igual de bé quan torni a la pelu el mes que ve un cop llegit aquest vomitori d'animalades i vivències varies.
Està molt bé compartir aquest espai amb la gent! Entre tots em feu sentir menys sol aquí davant del meu estimat ordinador! Mil gràcies!

Visca Holanda!! Ah! Això de podemos ho han copiat de la campanya d'Obama (recordeu: Yes we can!) Ni en això són autèntics!

2008-06-10T10:42:00.000-07:00

PODEMOS HACER EL RIDICULO

Diuen que podemos. Podemos hacer el ridículo. Acabo d'apagar la tele perquè Espanya guanya 3-0 a Rússia i ja en tinc prou. La veritat és que la cosa no té cap mèrit per què els russos són dolents a parir. Ja veurem que els passa als del toro quan els toqui jugar amb equips de veritat. Espero que els passi el de sempre: podemos hacer el rídiculo perquè la veritat és que no juguen ni la meitat de bé que Holanda o Alemanya que, de moment, és el que he vist.
En fi.
Així que he tornat al bloc per deixar anar quatre parides més. M'he comprat filtres. Duia anys fumant tabac de liar sense filtre i la cosa a vegades era bastant desagradable perquè els filets de tabac (com els hilillos de plastina del xapapote) se'm quedaven als llavis o a la boca i els havia de treure amb els dits tots mullats de saliva. Així que ara fumo en filtre. Els pares, la Berta i l'Aina han estat aquest cap de setmana a Andorra i a part de que s'ho han passat bé m'han dut una capsa de Samsun. Hi ha cinc paquets de 50 grams. L'Amsterdamer, que és el que fumava fins ara, en té 40. És més aromàtic i el Samsun potser més suau. Així que fumaré Samsun una temporada i quan se m'acabi tornaré a la reserva que tinc d'Amsterdamer. Imagino que tot plegat us importa una merda però és el que m'ha passat pel cap després del buidat d'idees erasmenques que hi ha escrites més avall. Sí. Jo vaig tenir una beca Erasmus. Fa 14 anys. Tota una vida. Quan anava a la facultat i la vida no era més que un joc. Ara encara jugo però la gent jo ve ja em tracta de vostè i representa que sóc un tipus sà, esportiu i equilibrat. I seriós: ets escriptor. Això a la gent que no coneix les miseries d'aquest mundillo li impressiona. Representa que tens una posició i molts milers d'euros i la gent et para pel carrer perque els firmis els llibres. Mentida. A mi em coneixen al meu poble i para de comptar. Però això de ser sà i saludable i tota la pesca no és del tot mentida. Faig natació. No em passo amb el menjar. I, és clar, la medicació ajuda un colló. Em posa en ordre els mecanismes neuronals i les sinapsi i totes aquestes coses que vaig maltractar jo i em va maltractar l'entorn social que em rodejava. La bomba havia d'esclatar. I ho va fer dos cops. Però, com l'au fènix, vaig sortir de les cendres i aquí estic vivint bastant de puta mare, tot s'ha de dir.
Ja n'hi ha prou per avui. He repassat les notes de la nova novel·la i se m'han obert possibilitats. Està agafant més força que la que tenia la versió anterior. I vaig fent. Tinc 34 pàgines i en queden un futimé per escriure. No hi ha pressa. Ante todo mucha calma.

Fins un altre dia!

2008-06-10T07:19:00.000-07:00

RECORDS D'AMSTERDAM

Són dies de futbol. Fa dos anys va ser el Mundial i recordo el començament de l'estiu amb la sobredosi de partits a diari. Recordo també la Montse i aquella relació tan asficiant però en alguns moments reconfortant. Ara li toca a l'Eurocopa i amb els pitjors desitjos cap Espanya defenso, entre altres, a Holanda. Ahir Holanda va clavar un 3-0 a Itàlia. Un partit trepidant amb uns holandesos potents, ràpids i letals a la contra.
Sóc d'Holanda perquè fa 14 anys (collons, com passa el temps!) jo vaig viure allà. Ho recordo com l'època més feliç i despreocupada de la meva vida. Anava a classe dos dies a la setmana i la resta doncs no costa imaginar com va anar: viure sense els pares, fer el que em rotava, sentir-me lliure en una ciutat poble encantadora, conèixer gent de tot arreu, aprendre anglès borratxo i col·locat, fumar marihuana i menjar space cakes a sac, circular amb la bicicleta per anar per la ciutat i una desconnexió total cap una realitat a Tiana i a Barcelona que em tenia aletargat. Era l'any 94 i encara no hi havia mòvils ni messenger ni la gent tenia Internet i encara escoltàvem música amb vinils i cintes i també era l'any en que es va suicidar el pobre Kurt Cobain i l'any de la fuga de Roldan.
Vaig anar a parar a Amsterdam uns mesos després que aquell antidisturbis fill de puta em deixés estès a prop de la plaça Urquinaona mentre un grup de gent l'insultava de lluny. Així que vaig aparcar la lluita política que m'havia mantingut interessant els darrers anys: no més tancades al rectorat, no més celebracions del maig del 68, no més assamblees ni vagues ni manis. Res. Em vaig centrar en mi mateix i els meus propis plaers. No em vaig menjar una rosca a Holanda, però em vaig enamorar platonicament d'unes quantes noies: la Cristina de Madrid, la Ulrike d'Alemanya i la Heather de Montana. Era la Roger's list (era l'època de Schinder's list i un amic de Madrid en va fer un paral·lelisme). Me'n recordo el dia que la Heather tornava als Estats Units. Si ella hagués acceptat les meves insinuacions sexuals probablement me n'hagués anat amb ella cap allà. A La Heather la vaig tornar a veure, el 98, en un viatge que estava fent per Europa i la vaig dur per Barcelona i Cadaqués i el Cap de Creus). D'Holanda, també recordo el festival Pinkpop, el concert de Die Toten Hosen a Ulm, Alemanya on vaig passar unes quantes aventures de beatnik inconscient abans i després del concert. Vaig marxar a Amsterdam sense tenir pis i amb una beca mínima. Les primeres setmanes les vaig passar a un parell d'albergs i em vaig gastar molta pasta. Bronca amb el pare al respecte. Em passava setmanes sense trucar a casa i amb qui més parlava era la iaia Ernestina. Vaig viure uns mesos compartint pis amb un fakir romanès que tenia una novia negra que quan cardaven fotia més soroll que una locomotora). Recordo que quan em van donar la beca (que va ser bufar i fer ampolles, per cert, cap examen ni res) podia anar a Escòcia també. Era la opció que defensava el pare. Però jo volia anar a Amsterdam, a posar-me fins les pestanyes de porros. I així va ser. Quatre mesos de vacances al·lucinants, d'aventures per un tubo i de replentajar-me el futur. Recordo que llegia "Historias del Kronen" d'el Mañas i vaig veure que si ell havia escrit aquell llibre que no era gran cosa jo també ho podia intentar. Perquè no? A l'escola i a l'institut se'm donava bé guanyar els certàmens literaris. Així que a Holanda va bullir la idea de dedicar-me a alguna cosa creativa. També tenia un baix i un ampli que m'havia comprat estalviant peles de quan treballava als menjadors i donant classes. Els diumenges a la tarda anàvem a la Casa Alta a tocar i a col·locar-nos i quan vaig tornar d'Holanda, amb un cop duríssim de tornar a viure a casa els pares, vaig decidir montar un grup que es diria Whisper XL. Al mateix temps començava l'últim any de la carrera d'història, desmotivat, anyorant Amsterdam i la Superskunk i sense ganes de pencar en absolut. No sé d'on treia la pasta però aquell últim any i els 3 següents van ser una immersió profunda en el món de les substàncies il·legals. L'únic bò era tocar i anar a l'escola d'escriptors on, per primer cop a la vida, em vaig trobar aprenent un ofici que em motivava al cent per cent. Somiava en viure de la música i la literatura. El 96 vaig guanyar la mostra literària del Maresme i llavors havia tingut unes quantes aventures amoroses (no moltes, no aneu a creure) en l'època de major cinisme vital i passotisme absolut. Els caps de setmana sortia a pillar el cego. No m'importaven gaire els amics que tenia en aquells moments. El millor era beure i fumar porros i després beure i empassar-me pastilles i després esnifar speed i coca. La deriva laboral estava servida i els mals rollos amb les germanes i els pares estaven a l'ordre del dia. Es pot dir que l'Aula de Lletres em va salvar la vida. Vaig acabar un recull de contes, amb tres anys, i el vaig moure poc. A casa estaven espantats en veure'm no progressar laboralment. Va haver el tema aquell de les oposicions a bibliotecari i vaig fracasssar. Els pares es van enfonsar més que jo i recordo les seves cares en dir-me que no havia passat la oposició. Ens vam presentar 40 individus i jo vaig quedar el 39è!! Blam!! Aquell estiu va ser un infern. El grup, que prometia, es va disoldre, es van acabar les classes a l'aula, els amics de sempre m'avorrien i els vaig anar deixant de banda, no volia treballar més a menjadors i de vigilant escolar i vaig començar a anar al psicòleg. Havia deixat la coca i les pastis i l'speed. Però el pitjor estava per arribar. Vaig agafar una feina d'ajudant de producció que em va estressar de manera sideral. Una barbaritat. I després, aquell 98 en el que França va guanyar el Mundial a França contra Brasil, el cap em va esclatar com una granada. Una crisi de mil dimonis. L'infern començava. Van ser els pitjors moments de la meva vida fins llavors. Us ho asseguro. Estava acabat com a persona. Fotut en el pitjor dels pous. Però tot es va acabar també i si esteu llegint aquestes línies és que les coses van canviar a millor.
Han passat 10 anys i tinc la meva casa, un grup reduit però fidel i sà d'amics, faig el que m'agrada que és escriure, tinc 3 llibres publicats i d'altres en cartera. I, com deia Jovanotti, Io penso positivo!
Només em falta la noia de les estrelles!

Visca la naranja mecànica de Van Basten!!

2008-06-08T08:05:00.000-07:00

RECOMENACIONS

Per cert us recomano un parell de llibres: "La espuma de los días" del mestre Boris Vian i "La intimitat" de Marc Romera, un escriptor català realment interessant i agosarat. Per cert, gràcies Llucia, pels teus comentaris sobre la meva novel·la que me l'han desmuntat del tot i m'han fet reescriure-la amb tot l'entusiasme del món.
Una pel·lícula no molt d'actualitat però si fascinant com és "Infiltrados" de Scorsese.
I no sé si recomanar els futurs partits del Barça perquè el futur de l'equip és una gran incògnita que en uns mesos resoldrem.

Visca el Tepazepan i la tònica Schweppes!

2008-06-08T07:21:00.000-07:00

BENVINGUDES CORDIALS

Hola, amics del ciberespai,
És una tarda de diumenge qualsevol. Acabo d'encetar el meu bloc amb la intenció de connectar amb la gent que no tingui altra cosa que fer que intentar conèixer altra gent. No sé si algú m'arribarà a llegir, però sinó utilitzaré això com a diari o vomitori o refugi de les meves neures més exportables.
Ultimament la gent em diu que estic prim. Flaco. Xupat. La cosa no és d'estranyar ja que porto uns quants mesos amb el síndrome de l'intestí irritable. Això implica diàrrea, dieta i una perdua de pes i poder posar-me els pantalons aquells vermells que fa uns mesos no m'entraven per la cintura. Mentiria si us digués que no estic preocupat. Espero que la cosa no passi d'aquí i no tingui cap altra enfermetat.
Anem a coses més interessants. Em dedico a escriure i no només per afició o per teràpia com podia ser aquí sinó que, amb els anys, he descobert que l'únic que m'agrada laboralment és crear narrativa de ficció. He transitat per un sensfi de feines fastigosament alienants i ara tinc la sort de poder només escriure i coses relacionades amb això. Fins el moment he publicat una novel·la (Quan es fa clar) i dos reculls de contes (La ciutat seca i Collage). No sóc famós ni mediàtic ni estic en els circuits dels escriptors que es fan autobombo els uns dels altres. Underground? Alternatiu? Fa poc una editora em va dir que una de les meves últimes novel·les era massa radical i transgressora i trencadora. Va dir-me també que podia ofendre els lectors. Fes-te fotre. Estem en un país de mirar-se sempre al melic i de publicar coses suaus, correctes i que no intentin entrar en les tripes de la societat i les persones i els individus. A mi m'agrada el costat fosc i amagat i pervers perque no vivim en el país de les meravelles tot i que alguns ens ho vulguin fer creure. No és un estil ni una temàtica que vagi a buscar com a pose literària o artística. És el que em surt de dins. Potser des de sempre i cada cop més des que he anat publicant i experimentant en els meus 36 anys de vida o curts o llargs. Depèn de com us ho mireu. No em considero pessimista perquè m'agrada donar segones oportunitats als personatges que, a base d'hòsties, com tots, en van aprenent.
Tinc una agent que em va prometre l'oro i el moro i tota la pesca. Ha passat un any del contracte i la meva novel·la segueix sense seduir editors. Així que, emprenyat i decebut, he tornat al recurs dels premis literaris que, en definitiva, és el que m'ha permés publicar aquests tres llibres dels que us parlava abans. Jo no he plantat cap arbre ni he fet cap fil i la gent jove ja em parla de vostè i això em dóna pel sac a pesar de que un amic em va dir ahir que això marcava un respecte. Però això, inevitablement, implica que un es va fent vell, d'edat i no d'esperit.
Ja no surto de nit ni ben ni em drogo. Consumeixo drogues legals com la medicació o el tabac però ja fa gairebé una dècada que el consum d'estupefaents va passar a millor vida. Estic més centrat i menys dispers, quina redundància, i més en pau amb mi mateix. Tampoc tinc una vida social extraordinaria i plena de contactes. Però conservo bons amics i la il·lusió d'anar tirant endavant a base de paciència i tal.
No sé que més dir. Em sembla que he dit bastant. Vinc de la benzinera perquè diuen que hi ha vaga de transportistes i la benzina està més cara i el pà i el pollastre i moltes altres coses i aquesta merda de societat va empassant tot el que li cardin i no reacciona. Estem, tots plegats, idiotitzats i som el primer món i anem donant lliçons als altres. El que si que està clar és que jo m'he montat el meu propi règim polític perquè dels polítics ja no sé que pensar. Quan estudiava era anarquista però considero un insult pels anarquistes que amb 36 anys i aburgesat encara cregui en revolucions col·lectives. Em sembla que a mi les revolcions col·lectives se'm van morir quan en una vaga general un cony d'antidisturbis em va clavar una pallissa que em va fer mirar cap endins i veure que la única revolució vàlida és la personal. I en això estic. Tirant. Sobrevivint. Fent el que m'agrada. Nedant. Anant a algún bar a fumar un cigarret de liar. Veient futbol. Veient informatius alienants. Deixant que em visitin els amics a casa. Intentant conèixer la meva noia de les estrelles que se'm resisteix com una mala cosa.
Però la il·lusió persisteix. Que consti. Salut!